100KMS DE CALDES DE MONTBUI: La cirereta a una temporada de somni

Feia molts mesos que m'anava mentalitzant per arribar fort, molt fort  a la darrera cita gran de la temporada.
Els 100kms de Caldes de Montbui mel'ls havia imposat com a cloenda, cirereta a una temporada de somni en la qual el meu cos i el meu cap han estat capaços d'acabar sense defallir dues ultres de 100kms, dues de 50kms i tres maratons en tant sols set mesos.
El divendres a la tarda el vaig dedicar a dormir i descansar i així poder sopar aviat, dormir unes horetes i cap a les dues de la nit començar a fer via cap a Caldes.
Eren una miqueta més de les quatre de la matinada i ja estava descansant a Caldes tot acabant de fer els darrers preparatius de cara a la diada que m'esperava a partir de les set del matí.
La cursa de 100kms va començar amb un quartet d'hora de retard però amb una temperatura prou bona per ser un 1 de novembre a les set del matí.
De bon començament vaig tirar d'una estratègia molt estudiada i ja posada en pràctica amb molt èxit feia set mesos a Calella.
Calia tirar molt fort durant les sis primeres hores de cursa i fer coixí per així poder assegurar la victòria final en el segon període del dia.
Corrent a cor que vols vaig ser capaç de parar-me a dinar a un quart i cinc de dues amb un balanç més que positiu de 52,5kms. La cosa anava bé.
Durant aquesta primera part de cursa ja havia estat rebent mostres de suport de tots els meus grans amics i amigues mitjançant el grup de watzat creat expressament per dissabte.
Els amics no fallen mai i dissabte es va fer palès minut a minut. Molt grans.
La segona part de cursa no va començar massa bé ja que va coincidir amb una pajara històrica que em va deixar totalment buit de cap i cames cap al km 60.
Poquet a poquet vaig poder anar tirant de cap i així les cames varen tornar a l'activitat normal, fet que em va permetre tornar a tenir bones sensacions i sobretot ganes, moltes ganes de menjar kms.
Els kms varen anar passant a un ritme menor que en la primera part no obstant tot i això a un ritme més que digne per poder assegurar la victòria final.
Vaig anar bona part del dia amb en Manolo Ruíz, un enorme ultra que vaig tenir el gran honor i la gran sort de poder conèixer a Calella.
 Quan dic enorme em quedo segurament curt ja que en Manolo és molt gran, només així s'explica que hagi estat capaç d'acabar 102 curses de 100kms al llarg de la seva vida. Em trec el barret.
Amb ell varem xerrar, varem patir i sobretot varem gaudir com capullos del que més ens agrada fer.
Mica en mica vaig anar sumant kms i així vaig plantar-me a les deu hores de cursa amb setanta cinc kms . Una barbaritat.
Feia molta estona que la penya des de casa m'estava animant moltissím i això jo ho percebia i de quina manera. A cada mostra de suport que m'arribava jo em creixia més i més, anava cada vegada més i més fort malgrat estar ja prou fotudet muscularment.
Una hora i mitja més tard ja portava 85kms per la qual cosa veia o bé començava a veure malgrat no dir-ho que batre Calella era possible. Calia intentar-ho.
Feia estona que anava de nit amb el frontal i que cada vegada que passava per línia de meta rebia forts aplaudiments de l'organització que m'animaven molt i molt, era impossible no aconseguir-ho collons.
Finalment vaig poder anunciar a la gent que em seguia que quedava la darrera volta al circuit, la quaranta, i que les emocions havien esclatat, plorava, cridava, estava emocionat i amb ganes de gaudir de la meva particular volta dels campions.
La meva entrada a meta va ser corrent amb totes les meves forces, crit a l'aire i punys serrats de victòria, una victòria treballada, viscuda, plorada, comentada i amb un temps de 13h i 35minuts.
Visca Calella, visca Caldes, dos dies per recordar en la meva vida, dos dies en que tocar el cel em va fer sentir molt gran.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!!.
Agraïments:
- A la meva dona i els nens que son part vital dels meus èxits.
- A la Maia i en Jordi i a en Dani i la Raquel i l'Emili.
- Al meu germà i familia.
- A la gran Nuri Guiu.
- A les supermamis: Emma, Tati, Montse Oller, Montse Vieitez.
- Als Runner Team: Carles, Arantxa i Albert.
- Al gran Tote Ironman.

ULTRAMARATÓ PEL MONTSENY 50KMS: mig deshidratat i perdut per la muntanya

Aquest diumenge 19 d'octubre vaig acabar com vaig poder la Ultramarató de muntanya pel Montseny de 50kms per la qual cosa estic satisfet i feliç ja que soc conscient que una ultra mai és fàcil, cal valorar-la com a tal.
Varen ser 8hores de prou patiment com per no donar-li la rellevància que es mereix.
Varem començar puntualment a dos quarts de vuit del matí només trenta corredors d'entre els quals ni una sola noia.
D'ençà que corro maratons i ultres mai m'havia trobat amb el fet que us acabo d'apuntar per la qual cosa em va sobtar molt negativament. No acabo de trobar-li una rao aparent i plausible.
De bon començament el recorregut va anar pujant, pujant, sense practicament ni un mins planer on poder descansar una mica.
Havia estat analitzant la cursa de feia bastants dies i sabia perfectament que ens trobariem un desnivell positiu i constant fins al Turó de l'Home (1705mts), per la qual cosa comptava que els avituallaments hi serien en certa abundància i no molt espaiats.
Les meves hipòtesis varen quedar en entredit ben aviat i vaig poder patir-les, com molts companys, en carn pròpia i de valent.
Va donar-se diumenge una triple combinació prou nefasta i poc reconfortant: moltíssima calor, desnivell positiu molt acusat durant molts kms i avituallaments que varen brillar en tot moment per la seva aussència.
Erem trenta ganàpies, per tant no admeto que no estiguessim perfectament avituallats en tot moment. No ho entenc. No m'agrada gens.
Vaig anar avançant com bonament vaig poder, passet a passet, i anar passant hores i mica en mica anar sumant kms cap amunt.
La cosa fins arribar al Turó de l'Home va esdevenir un autèntic suplici ja que el cos mica en mica cada vegada anava quedant més deshidratat i per acabar-ho d'adobar el tema senyalització del recorregut... millor callar i deixar-ho.
A partir del Turó vaig decidir que pels meus pebrots acabava o si o si, com fos i en les condicions que fos per la qual cosa vaig beure on vaig poder tant com vaig poder i pit i cullons i direcció de tornada cap a l'arribada a Sant Celoni.
Pel camí havia anat veient abandonaments no obstant no era massa conscient de la magnitud final de tot plegat.
Varem acabar vint dels trenta i vuit varen acabar a l'ambulància, evidentment potser varen passar un pel de set pobrets...
Finalment amb molt patiment i totalment fos vaig poder arribar a meta a Sant Celoni i cridar ben alt i fort que una altre ultra ja és al sac i sobretot, sobretot molt ben lligada.
Em queden només nou dies per intentar tornar a assolir els 100kms corrent, aquesta vegada a Caldes de Montbui.
Dissabte dia 1 de novembre ho donaré absolutament tot per no fallar a ningú però sobretot per no fallar-me a mi mateix.
Els cent tornaran a ser realitat i per tant tocarà tornar a patir per poder tocar la gloria.
Salut i kms i Visca Catalunya Lliure!!!!.
Molts agraïments a tots els meus companys i companyes i sobretot a la meva família.
Cap agraïment a la organització.

ULTRAMARATÓ LES BORGES BLANQUES-MONTBLANC: XALANT COM UN SENGLAR

Diumenge 31 de setembre vaig aconseguir finalitzar la Ultramarató les Borges Blanques-Montblanc.

Varen ser entre 53 i 55kms (hi va haver versions per tot) plens de molt esforç i sobretot intenses emocions a l'entrada a meta a Montblanc.

Vaig viatjar dissabte a la tarda a fi i efecte de poder anar tranquil, trobar bé el poble i sobretot poder solucionar qualsevol dubte de darrera hora.

M'agrada poder dormir encara que sigui poquet però en tot cas tranquil i amb tot apunt de cares al gran dia.

Que no sorgeixin urgències no subsanables de darrera hora. Deu ser que em faig gran i responsable.

La nit al cotxe va ser plàcida i vaig poder gaudir de l'ambient a fora d'un botellon de mainada que no tenien massa pressa ni ganes d'anar a dormir. 

A les cinc de la matinada vaig començar a dur a terme la rutina de tota ultra o marató, consistent en repassar que no falti res, vaselina als peus i un petit esmorzar per agafar forces per afrontar la jornada.

A les set amb puntualitat britànica varem començar a avançar i a cremar kms poquet a poquet camí de Montblanc.

La meva primera hora va ser perfecte ja que amb una horeta de rellotge vaig aconseguir avançar practicament 10kms amb sensacions molt i molt bones en tot moment i sense forçar gens la màquina.

La cosa va anar avançant a un ritme sempre proper als set kms cada hora per la qual cosa en tot moment vaig ser conscient que si aconseguia mantenir el ritme fins al final baixaria tranquilament de les 9hores que jo m'havia posat com a objectiu alhora d'estudiar la cursa previament a casa.

Els avituallaments mereixen una menció apart ja que varen ser immensos, magistrals i sobretot... plens de molt de sucre.

A cada parada donuts de crema, xuxes, panses, platan, taronja, aquarius, aigua, vi, i altres varietats que no aconsegueixo recordar.

Suposo que els 10 donuts que em vaig cardar en 55kms varen ajudar a que almenys glucosa no me'n manques pas massa.

En tot moment em vaig sentir molt bé fisicament, fort i l'assoliment dels 55 no va perillar gens ja que sabia perfectament que el dia acabaria a la meta de Montblanc.

A mesura que anaven caient els kms i l'arribada estava cada vegada més propera les emocions anaven aflorant de manera cada vegada més palpable.

Havia fiat tot l'estiu a una carta i poder segellar-lo superant els kms que tenia per objectiu feia gairebé dos mesos m'omplia de molta felicitat i joia.

Va ser possible i emocionat, amb alguna llagrimeta, Montblanc va caure. Tornava a xalar de valent i a poder gaudir d'unes boniques i per mi necessaries sensacions.

Tres quarts de temporada al sac i ben lligats!!!.

De moment estan fetes tres maratons, un 100 kms i un 55kms per la qual cosa manquen una darrera marató a l'octubre i sobretot intentar posar la gran cirereta a la temporada 2014-2015 amb l'intent una altre vegada d'un 100kms, aquesta vegada a Caldes de Montbuí.

Salut i kms i visca Catalunya lliure!!!!!.

BAGÀ-BERGA TRAIL DE NIT: pit i collons per assolir el repte

Quan em vaig proposar el repte d'acabar dues maratons de muntanya en cinc dies vaig pensar que aquesta vegada més que mai havia posat segurament el llistó un pelet massa enlaire.
Em trobo molt bé físicament i a nivell de motivació no tinc cap problema per la qual cosa calia llençar-se a la piscina si o si.
Els reptes sempre mel's agafo amb molt respecte no obstant fa molt temps que no els tinc por.
Els murs que ens posa cada dia la vida estan senzillament per saltar-los un darrera l'altre per més alts i més complicats que puguin arribar a semblar.
Fa cinc dies va caure la primera part del repte a la Setdellonga i no va ser precisament gens fàcil no embà les complicacions meteorològiques la varen endurir moltísim fet que va fer que no la pogués gaudir com altres anys.
Aquesta setmana passada vaig intentar recuperar-me el més aviat possible de tal manera que el dimecres ja estava en òptimes condicions per afrontar la segona part del meu petit repte personal.
El dissabte arribant de treballar dutxa, dinar, una mitja horeta de migdiada i som-hi cotxe i cap a Berga falta gent.
L'autocar que ens havia de portar cap a la línia de sortida a Bagà sortia entre les set i dos quarts de vuit de la tarda no obstant com que soc un previsor exagerat al voltant d'un quart de sis de la tarda ja estava aparcat a Berga.
Les gairebé dues hores que em varen sobrar em van sentar de maravella ja que així vaig poder passejar una miqueta per Berga i berenar una mica de manera pausada i relaxada.
A dos quarts de vuit quatre gats mal comptats ja pujavem a l'autocar camí de la sortida de la marató.
A Bagà va tocar recollir dorsal i xip i amb el temps que em va sobrar animar als herois que feien la Núria-Queralt de 92kms i que feien el seu pas per Bagà.
Portaven 50kms a les cames i per tant els quedava encara una marató per tocar la glòria amb les mans. Poca cosa.
A les nou en punt els cinquanta nou inscrits a la Bagà-Berga varem començar una marató que esdevindria, i parlo per mi, extremadament dura i complicada.
No estava gens nerviós, i malgrat el dia abans havia estat estudiant amb detall el recorregut ara no tocava altre cosa que començar a menjar kms.
L'estudi dels desnivells m'avisava que ens els primers gairebé 26kms m'ho jugava absolutament tot.
Ens aquests 26kms la marató assolia el seu punt més alt al refugi d'Ensija situat a uns 2200mts d'altitud i havent superat un acumulat positiu d'uns 2000 i pico de metres.
Vaig començar a pujar i pujar sense parar al ritme que bonament vaig poder i així vaig anar arribant als diferents punts de tall marcats per la organització amb una mica de coixí sempre.
A Gisclareny, primer tall, la cosa va ser bastant fàcil ja que anava molt i molt fresc encara.
A Saldes no vaig tenir massa problemes per arribar-hi i seguia anant prou bé encara.
Ja portavem  fets gairebé 18kms amb ensurt inclós d'una noia que estava estirada a terra completament marejada suposadament per l'esfrorç fet i pel gens despreciable desnivell ja menjat fins aleshores.
Quedava l'infern per endavant fins a Berga.
La mitja amb penes i treballs va caure amb quatre hores i mitja i per tant eren dos quarts de dues de la nit tocades.
En aquest avituallament i punt de tall del Parc de Palomera vaig menjar i beure més que en tots els altres anteriors ja que sabia, i ens ho varen recordar, que ens esperava una pujada molt dura fins al refugi d'Ensija i i a continuació una baixada molt tècnica en la qual es menjavem 800mts negatius de desnivell en només tres kms.
El que vaig patir de camí cap a Ensija no ho havia patit mai ja que feia molta fred, tot el vent gelat a la cara i sobretot mans totalment gelades i jo sense guants.
Vaig anar gairebé tota la marató amb dos germans i suposo que ens va anar molt bé ja que és molt reconfortant anar en companyia en moments complicats.
A Ensija varem apagar els frontals i varem aixecar el cap cap al cel per poder ser protagonistes d'un cel estrellat maravellós. Quines sensacions collons!.
Tocava intentar sortir viu i sense trencar-se res de la complicada baixada que ens havia de dur fins al km 30 a Peguera i per tant va tocar posar-hi segurament els cinc sentits i algun d'afegit.
Malgrat caure, relliscar cap avall i entrebancar-se unes quantes vegades arribar viu ja va ser de premi.
Una vegada a Peguera la cosa va canviar bastant ja que quedaven pujades suaus i alguna baixada no obstant la feina estava feta.
Aquí al km 30 vaig veure per primera vegada que el repte era al sac i per tant amb paciència només calia avançar poquet a poquet i lligar-lo ben fort.
Els darrers 14kms varen costar no obstant ja varen ser definitivament de celebració, de somriure i satisfacció per la feina feta.
El darrer avituallament de Corbera va caure i ja només va quedar el calvari dels escalons de pujada i baixada que em varen plantar a Berga.
Vaig entrar a la meta de Berga amb un temps final de 9hores i 41minuts emocionat, plorós, satisfet  i sobretot molt orgullós d'haver sabut patir, caure, aixecar-me, en definitiva, acabar novament una nova marató!!!!.
Estem a principis de Juliol i per tant els primers sis mesos de la temporada ja son un fet.
De moment tres maratons i un cent kms per tant petit parèntesis fins al setembre.
De setembre a desembre intentaré fer dues o tres maratons més i acabar la temporada per la porta més gran possible intentant superar novament un altre ultra de 100kms.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!!!!.

ENAMORAT DE LA SETDELLONGA

No és manca d'imaginació ni molt menys titular la crònica de la Setdellonga d'enguany tal com la vaig titular fa un any. No.
He estat pensant una bona estona i sincerament crec que no hi ha altre manera de qualificar el que sento per aquesta Marató de muntanya.
La Setdellonga és la marató perfecte en tots i cada un dels sentits: patsatges maquíssims, organització immillorable i sentir-te en familia en tot moment.
Tenia moltes ganes de tornar a Vilallonga per poder correr altre vegada per la qual cosa la meva motivació era des de feia ja molts dies altíssima
Vaig arribar al poble encara de nit, al voltant de les cinc i poquet per així poder recollir el dorsal tranquilament i poder improvitzar en cas de que pogués sorgir qualsevol problema de darrera hora.
Feia poca estona que havia començat a ploure i s'anava veient que la cosa no pintava massa bé de cara a la jornada que ens venia per davant
Tot revisant que tot estigués en ordre vaig adonar-me sortosament a temps que m'havia oblidat l'impermeable a casa. Casumdena!!.
Vaig tenir molta sort que l'Eva, una de les organitzadores de la Setdellonga, va ser amabilíssima i va anar fins a casa seva per tal de deixar-me el seu..
L'impermeable ahir va ser providencial en tot moment.
Una miqueta abans de sortir vaig poder parlar una estona amb en Pere Alsina i la Carme la qual cosa em va fer molta il.lusió. Ell sap que és per mi un referent magnífic.
La sortida va ser puntual a les sis amb un total de trenta-set corredors a la marató i una seixantena a la mitja marató. Poquets.
Des de l'inici es va veure que la jornada seria passada per aigua però potser ho va ser fins i tot una mica massa.
Varem estar unes dues hores ben bones corrent, ho bé intentant-ho, sota una forta pluja amb alguns moments fins i tot de pedra.
La situació, a mesura que anava avançant kms i anava passant l'estona em va anar cremant bastant.
Jo no soc esportista el qual es mogui bé sota la pluja, ans al contrari, la detesto profundament.
A mi doneu-me trenta graus i soc el tiu més feliç del mòn.
Va costar no abandonar ja que com he dit a mesura que anava passant l'estona i el temps no millorava la meva moral estava cada vegada més sota mínims.
El meu cap pensava que si la cosa durava tot el dia na nai i fora.
Sortosament, o bé caldria dir miraculosament, la cosa va anar millorant mica en mica fins al punt que va deixar de caure aigua. Per fi.
Amb la comoditat que em donava anar en situació meteorològica minimament digna la cosa va canviar radicalment i vaig començar a sentir-me fort, molt fort.
Ho havia estat passant francament malament per la qual cosa ara era el rei de la muntanya i tenia moltes ganes de correr, de gaudir de la Setdellonga minut a minut.
Vaig passar el km 22 amb unes tres hores i mitja, gens malament després de la mala estona passada.
A partir d'aqui xauxa i a gaudir de valent sense donar gens importància al crono a l'arribada a Vilallonga.
Les hores varen anar passant i jo com una formigueta vaig anar avançant podent gaudir d'una gran marató i sobretot d'una gran família: que macos son la gent de Vilallonga.
Totalment satisfet per poder acabar una nova marató, i ja en van vint-i-dos, vaig arribar a Vilallonga de Ter amb un temps final de 7hores i 35minuts.
Ara ja en fred i analitzant la situació viscuda a la jornada d'ahir crec que la mala estona passada contribuïrà sense cap mena de dubte a fer-me encara més fort mentalment. Va costar molt i vaig patir.
Ara toca descansar tant com em sigui possible per tal de poder acabar la segona part del repte dissabte a la nit.
La Bagà-Berga em farà treballar de valent i ben segur que caldrà suar, plorar i patir bastant més que ahir.
Estic preparat i res no em fa por. Endavant!!.
No puc oblidar de donar els meus més sincers agraïments a tot el poble de Vilallonga i sobretot a la família i els meus grans amics per el seu suport, el seu escalf. Gràcies nois i noies.
Salut i kms i Visca Catalunya Lliure!!!!.

Pd: Soc conscient que la crònica de la Mitja Marató Sant Gregori Xtrem no està escrita.
 

MITJA MARATÓ QUERMANY DE PALS

Nois, noies, ja sé que fer una crònica quinze dies després de fer una mitja no és la manera més lògica i coherent de fer les coses.
Si us serveix com a raó de pes només dir que no he tingut temps ni ganes de posar-me a escriure res fins ara.
Si estic escrivint aquesta crònica, en bona part és gràcies al pesadot del meu amic Carles Bellapart que segons ell l'estava esperant amb gran delit. Aquí la tens doncs.
El passat 25 de maig vaig còrrer la Mitja Marató de muntanya de Quermany a Pals amb motivació extra pel fet que feia massa dies que no feia cap cursa i  sobretot pq les complicacions a la feina fan que vagi massa cansat i que em sigui completament impossible sortir a entrenar.
A Pals vaig trobar-me amb en Bella que final va decidir còrrer la versió curta de la cursa de Quermany.
Anava a Pals amb un munt de dubtes sobre quin seria el meu rendiment, quines serien en definitiva les sensacions que podia arribar a tenir degut a la manca d'entrenament. Calia comprovar-ho.
Des d'un bon començament vaig trobar-me molt i molt bé, molt animat i amb moltes ganes d'anar avançant a un ritme prou bo i constant i sostingut.
Com que el crono final cada vegada m'importa menys vaig aprofitar Quermany per fer alguna pausa i així poder satisfer una de les meves grans passions que és tirar fotos de paisatges.
Tirant fotos segurament vaig perdre entre 10 i 15 minuts que no obstant no em varen importar gens ni mica a l'arribada a Pals.
Recordo Quermany com una mitja molt ben organitzada i amb uns avituallaments bastant correctes en tot moment.
El tram segurament més trencador de fa dos diumenges va ser els kms que varem tenir que superar en franc desnivell i amb la companyia d'un sòl arenós de platja. Va costar deu i ajuda avançar.
El diumenge 25 vaig gaudir moltíssim de cada un dels 21kms i amb això em dono per més que satisfet. No demano més.
Les setmanes darrerament esdevenen massa dures i per tant poder-me sentir esportista, corredor de fons, encara que sigui durant poques hores, no té preu.
És evidentment la barreta energètica, la dosis d'adrenalina més que necessaria per tal de poder afrontar amb suficients collons una altre setmaneta de treball.
I com que el meu cap sempre barrina nous reptes i barreres per anar superant intentaré el bonic repte d'intentar acabar dues maratons de muntanya en un marge de sis dies.
Us aniré informant mica en mica.
Demà una nova mitja marató que permetrà anar comprovant quin és el meu actual estat de forma.
Mitja Marató de muntanya St Grau xtrem.
Salut i kms i visca Catalunya lliure!!!!!.

MARATÓ D'EMPÚRIES: I COM SUPERAR UNA "PAJARA" DE TRES PARELLS DE COLLONS

Aquest diumenge 4 de Maig, tocava còrrer la marató que em va veure debutar ahir feia quatre anys justos.
Empúries és una marató fíxe en el meu calendari de cada temporada ja que acudeixo a l'Escala hipermotivat amb l'objectiu de rendir homenatge al meu amic Josep Sureda, mort de leucèmia a una edat molt jove.
Ell corria maratons i ell va ser el motiu del meu debut fa quatre anys.
Vaig arribar a les ruïnes amb prou temps per poder preparar-ho tot fins al darrer detall.
Varem sortir amb uns cinc minuts de retard respecte l'horari previst els corredors de la Marató i els de la Mitjà.
De bon inici vaig marcar un ritme bastant alegre però no excessivament ràpid el qual em permetia anar avançant kms amb relativa facilitat.
Els primers 10kms els vaig fer amb un crono d'uns 50minuts i la mitjà més o menys en 1hora i 50minuts, per tant la cosa anava relativament bé i la meitat de la feina ja estava feta.
L'anada cap als càmpings va costar una miqueta més però les cames estaven intactes i els ànims en plena forma per la qual cosa malgrat anar més lent no estava patint massa.
A la tornada les forces varen anar minvant d'una manera alarmant fins al punt que arribant a St Martí d'Empúries, a l'altura més o menys del km 30, les forces és varen esgotar i el cap es va ennuvolar molt ràpid.
Recordo passar per davant les ruïnes i sentir la gent animant però practicament ser incapaç de veurel's.
El diagnòstic evidentment era claríssim: una "pajara" de tres parells de collons.
Quan ets conscient que res no funciona evidentment cal intentar aixecar, remuntar minimament la situació per poder acabar una nova Marató.
La feina d'anar avançant kms a pas de formigueta i patint, patint moltissim va costar déu i ajuda.
L'anada cap al port tot creuant l'Escala va esdevenir interminable, eterna, inacabable... no era capaç d'aixecar els ànims, recuperar el cap i fer funcionar, encara que fos una miqueta, les cames.
Aquests durs kms les cames em convidaven a abandonar i una part del cap també, no obstant una part, encara que potser petita, em va ajudar a no tirar la marató per la borda i seguir avançant malgrat el patiment.
Els que correm maratons sabem perfectament que és una prova mítica per la seva enorme duresa i que no tothom està preparat mentalment per poder afrontar-la amb mínimes garanties d'èxit.
De tornada, més o menys al kms 35, una ampolla de coca-cola que em va donar el meu cunyat ahir crec que em va salvar i em va permetre poder acabar amb dignitat una nova marató.
Vaig recuperar forces i el cap va tornar a funcionar i em va permetre avançar passet a passet direcció cap a les ruïnes, directe cap a la glòria altre vegada.
La llarga recta fins a Empúries la recordo plorant com un nen, suposo que perquè les havia passades realment putes, i sobretot amb molta emoció per poder arribar.
Amb un crono de 3hores i 59minuts vaig ser capaç una vegada més de poder creuar l'arc dels campions i poder cridar fort, fortíssim que una altre marató ja era meva.
Quatre anys i 21maratons acabades per la qual cosa toca anar a per les 25 poc a poc però sense parar.
Vull no oblidar-me de felicitar a quatre amics meus que ahir varen triomfar a Empúries en cada una de les tres distàncies.
Una gran abraçada i la més sincera felicitació al gran Ironxevi per la seva 78ena Marató. Ets molt gran Xevi.
La meva felicitació més sincera a la meva amiga Emma que ahir a Empúries va correr la seva primera cursa.
Molt bé ja tens la teva primera cursa de 10kms.
Felicitats Dani per haver rebaixat el teu crono en els 10kms. Un crono boníssim.
I una abraçada fortíssima Bella ja que vas correr una mitjà Marató amb un bon crono.
Ara toca canviar radicalment de terreny i començar a preparar la Setdellonga, marató de muntanya, que si tot va bé intentaré que suposi un nou èxit, una nova marató.
Salut i kms i visca Catalunya lliure!!!!!.

100kms de Calella: la tossuderia d'un maratonià portada al límit

El novembre de l'any passat em va venir un moment de bogeria i sense pensar massa en les dificultats vaig decidir còrrer la meva primera cursa de cent kms.
Una vegada decidit vaig anar més enllà i vaig pensar que la millor manera de no tirar-me enrrere era dir-ho a totes les meves amistats i a la meva família.
Fet aquest pas ja no hi havia marxa enrrere possible ja que volgudament ja havia agafat el compromís de defensar a mort el meu repte.
Tothom em va dir que estava com un llum, ho estic molt, i que era impossible preparar amb una mica de cara i ulls una cursa de 100kms en només quatre mesos.
Aquests quatre mesos he entrenat tant com he pogut, més aviat poquet, i he arribat a Calella en les millors condicions possibles.
Vaig decidir ja des del dia de bogeria que si no podia entrenar prou físicament ho supliria entrenant el cap.
El cap ha arribat a Calella preparat per mil batalles, per superar murs, per enganyar el dolor i essent un cap completament invencible i només amb la consigna de competir, competir i guanyar.
El divendres vaig aconseguir que l'avia m'anés a buscar els nens a cole i així vaig poder dormir moltes hores per tal de poder superar el dissabte amb garanties.
A la nit vaig dormir poc i cap a tres quarts de cinc de la matinada vaig començar el meu viatge cap a Calella.
Una vegada arribat a Calella a les set i poc del mati vaig anar tranquil.lament cap al punt de sortida dels 100kms per poder recollir el dorsal i començar a conèixer gent.
De bon principi vaig poder notar el tracte immens d'una organització, Penya 100kms Domingo Catalan, que va estar per nosaltres minut a minut intentant donar-nos molt de carinyo i que no ens faltés res.
Puntualment a les vuit del mati va començar la que havia de ser la meva gran cursa, la cursa de la meva vida.
Quan he d'assolir un repte impossible no em tremola res, no em poso mai gens nerviós i això em permet dur a terme, intentar-ho com a mínim, la meva estratègia de cursa. Així va ser dissabte.
La meva idea va ser dividir la cursa en trams de cinc hores fins a un màxim previst de vint hores de durada.
Les primeres cinc hores de cursa tenia previst anar a un ritme molt alt per així poder entrar el major número de kms i així garantir-me un bonic coixí d'hores que em permetés somniar amb superar el repte.
Tal com havia previst varen ser més que claus ja que vaig correr a 10 i 11kms per hora fet que em va permetre al final d'aquest primer tram d'hores haver assolit la friolera per mi de 47,5kms.
Quedaven només cinquanta i pico de kms i 19hores per aconseguir-ho per la qual cosa a la una del migdia de dissabte sabia ja que el repte cauria de totes totes, estava fet.
Amb fermesa i aguantant el dolor muscular que va començar a donar senyals cap al kms cinquanta i poc vaig anar avançant com les formigues, anar descomptant kms amb molta molta paciència.
Vaig passar el segon tram, el de les deu hores, amb 78,5kms una bestiesa per mi fins aleshores que pobre de mi només n'havia corregut un màxim de 54 a la Berga-Santpedor de l'any passat.
Els kms restants varen anar caiguent mica a mica tot caminant ràpid o bé corrent una miqueta quan les cames m'ho permetien.
A aquesta quantitat de kms tothom feia estona que feia el mateix que jo, caminar, el que es podia, acabar.
Finalment vaig poder aixecar els punys serrats de gran victòria amb un crono final de 14hores, 5minuts i 15segons.
El repte va caure amb molt poques hores si tenim en compte que jo havia calculat sempre unes divuit o vint hores.
Les sensacions quan vaig acabar dissabte a les deu de la nit varen ser inimaginables, s'han de viure en primera persona per poder-les entendre.
Era grandiós el que havia acabat d'assolir: acabar la meva primera cursa de 100kms.
Ara en fred encara magnifico més el repte pel fet que em vaig demostrar a mi mateix que si jo vull soc invencible, els límits més que el meu cos mel's marca la meva mentalitat guanyadora i competitiva.
La resta de companys que dissabte eren a Calella son roques mentals molt ben preparades fisícament.
Només amb aquesta magnifica combinació hom pot entendre que gairebé tots varen superar la totalitat de la prova.
A Calella vaig tocar el cel amb les mans i pretenc tocar-lo tantes vegades com sigui possible ja que soc boig, potser si, però el que segur que també soc és un animal competitiu, que lluitarà sempre fins a fer caure el repte per impossible que sembli.
No vull oblidar-me de donar les gràcies a la organització per el seu immens tracte en tot moment.
Sou amics meus des de dissabte. Gràcies cracks, gràcies Nuri.
I sobretot agraïr a la meva dona Núria aconseguir agrupar sota un mateix grup de watzap a tots els meus grans amics i amigues.
El grup 100kms dissabte em va portar sens dubte a la victòria final. Una bona part de l'èxit és vostre amics!!.
Salut i kms i a preparar la Marató d'Empúries, ja!!.

MARXA POPULAR DE SANTA EUGÈNIA

Aquest diumenge passat dia 9 de març es va celebrar la trentena Marxa Popular de Santa Eugènia de Ter.
És una de les marxes més històriques de la província a la qual, d'ençà que vaig començar a còrrer ara farà quatre anys, només hi he faltat una vegada.
Gran ambient d'atletisme, matí radiant i sobretot una organització sencillament insuperable.
Evidentment, amb tot això que acabo d'apuntar, era cita més que obligada.
Santa Eugènia és una cursa de 10kms que discorren a parts iguals per terra i per asfalt, per tant idoni per còrrer i intentar baixar cronòmetre.
Vaig poder anar cap a Girona acompanyat de dona i nens, fet que evidentment és un alicient afegit i una motivació extra.
Només de sortir i començar a fer els primers metres de la cursa vaig notar els bessons molt carregats i vaig comprendre que l'esforç de feia una setmana a la Mitjà Marató de Banyoles encara deixava notar massa les seves conseqüències.
Tot i les molèsties vaig començar a còrrer a un ritme una mica inferior als quatre minuts i mig el quilòmetre i vaig aconseguir mantenir-lo durant la totalitat dels 10kms dels quals constava la marxa.
Vaig avançar prou gent, fet que reconforta bastant, i et dona força i convicció per intentar mantenir un ritme ràpid i constant i sostingut.
Personalment còrrer a quatre minuts i mig per a mi és ja el llistó màxim que difícilment arribaré mai a superar tant per edat com per manca de temps per poder entrenar amb certa constància.
Malgrat les molèsties vaig poder acabar satisfet per els 44minuts marcats no obstant emprenyat pq diumenge vaig anar a Santa Eugènia amb la idea clara d'intentar rebaixar els meus 43 minuts en curses d'aquesta distància.
Un altre dia serà.
Content per poder saludar al gran Ironxevi i també a en Dani el qual feia bastant que no veia.
Una vegada acabada la cursa a dinar a cal meu germà i família, que viuen no massa lluny del pavelló, i per tant matinal més que perfecte.
Agrair a la organització per el tracte rebut i sobretot felicitar-los per els seus trenta anys de Marxa.
Aquesta setmana tenia encara vacances per la qual cosa he pogut descansar bastant els bessons.
La cosa pinta bastant més bé i per tant aquesta nit intentaré fer una caminada que esdevindrà més o menys llarga sempre en funció de com responguin els maltractats bessons.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!!.

MITJA MARATÓ DEL PLA DE L'ESTANY: el meu millor crono en mitges

Aquest diumenge passat amb en Joan Gonzalez de Vergès ens varem trobar a Banyoles per correr la Mitja Marató del Pla de l'Estany.
La mitja de Banyoles és una de les més antigues de la provincia i enguany celebrava la seva vintena edició.
En Joan normalment fa molta muntanya i per tant no podriem dir que és especialment un amant de l'asfalt.
En el meu cas jo vaig començar en asfalt i ara actualment malgrat combinar proves tant d'asfalt com de muntanya, he de reconèixer que cada vegada més la meva deria per correr acaba tirant cap a curses i maratons sobretot de muntanya.
En Joan anava amb la idea de fer un crono proper a 1h i 50minuts i jo anava amb la idea de baixar dels meus constants 1h i 44 o 45minuts.
 Tots dos varem assolir sobradament els nostres objectius ja que en Joan finalment va acabar en 1h i 43minuts i un servidor va tancar mitja amb un temps de 1h i 39minuts.
Varem sortir tots dos junts i vaig marcar d'inici un ritme segurament massa ràpid, ritme que en Joan va anar seguint fins cap al km 6.
A partir del 6 jo me'n vaig anar i, malgrat abaixar una mica el ritme,en tot moment vaig poder mantenir un ritme prou bó per poder anar avançant kms i intentar assegurar-me un crono que em permetés baixar dels maleïts 1h i 44 o 45minuts que fins diumenge sempre m'havien acompanyat en totes les mitges maratons corregudes.
Al creuar la línia d'arribada, aixecar el cap, i veure el temps final la meva alegria va ser total ja que intentar rebaixar el crono habitual sabia que era possible no obstant baixar de 1h i 40 era una utopia total.
Al cap de pocs minuts va entrar en Joan, bastant masegat ja que diumenge evidentment anava en terreny totalment contrari a les seves preferències.
Moltes felicitats al company, molts ànims al gran Ironxevi que s'està recuperant d'una lesió i moltes felicitats a tota la organització per el tracte rebut que va ser maravellòs en tot moment.
Realment diumenge va ser un gran diumenge ja que no hi ha res millor després d'un esforç que un dinar amb amics i amigues.
Riure una bona estona és sa.
Salut i kms i a seguir preparant els 100kms de Calella.

MITJA MARATÓ NOCTURNA DE LLAGOSTERA

La setmana passada va ser una setmana molt dura a la feina i vaig acabar amb els nervis a flor de pell i a puntet de petar.
Calia fer quelcom relaxant el cap de setmana i Llagostera va ser el meu gran bàlsam ja que va calmar-me totalment.
Feia ja molts dies que la tenia programada ja que era de muntanya, era nocturna i tenia 22kms i per tant distància de mitja marató.
Sempre m'ha agradat caminar o correr a la nit per la muntanya i dissabte tenia a més a més el gran al.licient que el preu era solsament de 2eurets.
Tenia molt decidit que hi anava amb ganes de xerrar amb tot deu, passar-m'ho bé i anar caminant i corrent segons em vingués de gust. Així ho vaig fer.
Varem sortir un grupet reduït d'unes cinquanta persones a les sis de la tarda de davant del pavelló municipal de Llagostera a ritme lleugeret però caminant.
Només de sortir ja vaig començar a xerrar amb un noi que venia de la banda de Barcelona i amb el qual varem anar junts la totalitat dels 22kms del recorregut.
Hi havia una lluna plena maquíssima per la qual cosa el frontal no el vaig arribar a treure en cap moment.
Al kms 14 varem entaular-nos a sopar al mig del bosc i la veritat és que pels euros pagats ens varen tractar com autèntics reis.
Ens portavem l'entrepà i l'organització ens va cuidar amb caldo calentet, un parell d'empolles de Torres 5, cafè i el que va fer falta.
Un servidor mentre es fotia un fart de riure es va preparar un parell de carajillets ben carregadets i va sopar amb tota la tranquilitat del món.
Al cap d'una mitja hora llarga de descans varem acabar de fer la resta de la marxa fins arribar de nou davant el pavelló de Llagostera.
Varen ser unes quatre hores en les quals vaig relaxar-me, vaig riure molt, vaig conèixer gent i, sobretot, vaig fer esport i una nova mitja marató de muntanya.
Evidentment la mitja més relaxada i més divertida de totes les catorze fetes fins dissabte.
La vaig ben encertar. Ja tocava.
Salut i kms!!!!.

Marxa de Vall.llobrega: gener per oblidar

Fa dos diumenges vaig anar a la marxa de Vall.llobrega a intentar recuperar una miqueta l'ànim després del fiasco espectacular de les 24hores a muntanya a Olot.
La veritat és que si anava a recuperar-me la cosa va resultar totalment al revés.
No em va agradar gens ni mica, feia temps que no triava tant malament alhora de fer una cursa.
Si em demanessin que la valorés sincerament no dubtaria ni un segon en posar-li un 0 més que rotund.
Gratuïta i prou però res més a destacar.
Ni m´ho vaig passar bé ni em va ajudar en res absolutament però que hi farem.
Fa ja temps que hi ha un boom de curses, marxes, maratons, ultramaratons... tothom es veu preparat per organitzar-ne una i la veritat és que si seguim així correm el gran perill de morir d'èxit.
Aquest febrer intentaré escollir millor ja que no m'agrada que em prenguin el pel.

ABANDONAMENT QUATRE ANYS DESPRÉS: 24HORES A MUNTANYA A OLOT

Fins a dia d'avui em sentia molt orgullós d'haver acabat 94 curses sense tenir que abandonar mai... fins avui.

Vaig pecar de sobrat pensant que seria capaç d'estar tot un dia sense dormir.

Finalment avui la son m'ha obligat a posar peu a terra per primera vegada i ser honest i reconeixer amb el cap ben alt que aquesta vegada els límits m'han guanyat sobradament.

Pit i collons i lliçó apresa.