Ahir diumenge 24 de febrer començava per a mi la meva particular temporada de maratons i la primera cita era la Marató de les Vies Verdes.
La Vies Verdes neixia ahir per cobrir els 42kms entre Girona i St Feliu de Guíxols tot resseguint l'antiga via verda del carrilet.
La sortida a Girona va ser fredissima amb temperatura de 5graus sota zero i per tant nefasta per les meves condicions d'amant de la calor.
Abans de donar inici a la prova vaig tenir la sort de poder-me trobar amb el gran Xevi i sobretot coneixer en Trifamily del qual només en tenia referencies blogueres i prou. Dos monstres com es va demostrar més endavant.
Una vegada tot solucionat i havent recuperat al cent per cent la motivació per engegar nous reptes m'esperava el 24 de febrer amb la il.lusió d'un nen amb sabates noves.
Diumenge vaig sortir a ritme suau per tal d'anar veient com responia el cos i esbrinar quin era realment el meu estat de forma.
La primera part del recorregut fins a Llagostera el vaig cobrir amb molts menys problemes dels previstos.
Vaig passar per Llagostera amb un crono d'una horeta i cinquanta minuts més que digne per les meves expectatives a priori.
Em trobava fort i les cames anaven a un ritme practicament constant i anaven avançant cap a la meta de St Feliu.
Una vegada superats els primenrs vin-i-un kms vaig decidir aminorar el ritme per tal d'intentar aconseguir que en cas d'arribar el temut mur aquest arribés el més tard possible i així patir poca estona.
Tot anava com una seda fins al km trenta cinc i per tant a tant sols set minsos kms per a la tant anhelada arribada a Sant Feliu de Guíxols.
A partir d'aquest km va començar per mi el punyetero i tant doloros mur.
Vaig passar pel trenta cinc amb un crono de tres horetes i quinze minuts, crono molt digne per mi en qualsevol marató.
A partir d'aqui i fins al final la cosa va ser un calvari muscular ja que les cames practicament no tiraven i la cama dreta tornava a molestar més del normal.
Van anar passant a mica en mica i finalment tirant més de cap que d'altra cosa vaig aconseguir arribar al port de Sant Feliu.
Una miqueta abans d'arribar vaig preparar la meva entrada a meta.
Calia penjar-se l'estelada a l'esquena per primera vegada en competició i així entrar a meta orgullós de ser Català i de pertanyer a un país petit, petit però alhora meravellós com és Catalunya.
Entrant per el passadís dels campions m'esperava la Núria amb en Joel i la Júlia als quals vaig agafar un en braços i l'altre de la maneta per poder entrar triomfant i pletòric a meta.
Penjar-me una nova medalla és per a tot maratonià, independentment del crono assolit, un moment màgic i únic que només nosaltres som capaços d'entendre i sobretot de gaudir.
Ahir no van caure llagrimes com em sol passar a Empúries tanmateix l'emoció del repte novament assolit hi va ser present en tot moment.
Ja són quinze i el repte és que a final d'any siguin vint per la qual cosa caldrà començar a entrenar ara si seriosament ja que com se sol dir molt encertadament no sempre serà diumenge.
A més de les vint el gran projecte d'aquesta temporada és fer cent kms en un temps màxim de vint-i quatre hores.
La ultra Marxa cap a la Independència, organitzada per la Assemblea Nacional Catalana, serà el vint i vint-i-un de Juliol sortint de Setcases i intentant acabar a Roda de Ter.
És un repte practicament impossible però que cal intentar i no sentir-se ni molt menys derrotat si finalment només soc capaç d'assolir-ne seixanta, setanta... o els que sigui.
He d'admetre que correr en la defensa d'uns ideals de llibertat em motiva moltissim i per això hi possare collons i el que faci falta.
Ara toca tornar als entrenaments demà per tal de començar a preparar la Mitja de Riudarenes i la cursa dels bombers de Girona, totes dues en aquest mes de març.
l'Abril promet emocions molt fortes ja que començo mes amb la Marató de muntanya Romànic Extrem i acabo a Empúries intentant com cada any donar el màxim i millor de mi mateix.
Gràcies a la familia per haver-me donat suport, moltes felicitats a la organització per la feina feta ja que no és fàcil fer-ho tant bé tenint en compte que era la primera vegada en marató.
I un agraiment més que sentit a la Raquel, l'Emma i en Dani de Sant Feliu de Guíxols per estar al meu costat.
Salut, kms i i visca Catalunya lliure!!!!!.