Cursa Run Run de Cornellà del Terri: el meu neixement esportiu fa quatre anys

Fa quatre anys, després de mig any entrenant per camins de l'Armentera, el gran Carles Bellapart em va fer notar tot fent un cafetó tranquilament a La Lluna de Torroella de Montgrí, que hi havia una web de curses atlètiques i marxes populars que es deia ropits i en la qual hi havien opcions per triar i remenar.
Va ser dit i fet i al cap de pocs dies vaig fer el meu gran debut el 13 de desembre de l'any 2009 a Cornellà del Terri.
Recordo que era la primera edició i que va ser un dia fredíssim i a més el dia en que a Llorenç de Munt començava a canviar la història del nostre petit pais en forma de referendum a favor de la independència.
Vaig anar a Cornella amb la Júlia i la Núria ja que en Joel encara no estava ni tant sols en camí.
M'hi vaig presentar amb un vestuari lamentable per a l'ocasió ja que la samarreta no era ni tant sols tècnica, els pantalons eren horrorosos i les bambes les primeres que vaig trobar.
La cursa em feia moltissima il.lusió no obstant  mai m'hagués imaginat arribar a assolir els reptes que avui en dia formen ja part de la meva breu historia esportiva.
Els entrenaments varen donar bastant els seus fruits ja que vaig correr els deu kms sense patir massa i amb un crono dignissim de 52minutets i el més important amb unes sensacions bonissimes  en el dia del meu debut.
Al llarg d'aquests 4 anys he fet moltes curses i he anat millorant els temps fins a aconseguir arribar a correr els 10kms en 43minuts i fins a arribar a correr per sota dels 4minuts el km.
La mort del meu amic Josep Sureda a l'edat de 38anys va donar un tomb radical a la meva vida esportiva i em vaig veure obligat a plantejar-me el gran repte de aconseguir fer el que a ell més li agradava en aquesta vida: aconseguir acabar una Marató.
Ell havia fet moltes vegades la Marató d'Empúries i vaig pensar que el meu millor homenatge per poder-lo recordar al llarg dels anys consistiria en correr cada any la seva estimada Marató.
Si no hagués succeït el que acabo de relatar jo mai hauria corregut una Marató i ni tant sols se m'hagúes passat pel cap de fer-ho.
Aquest fet evidentment va canviar la meva vida ja que vaig passar de correr la Run Run i curses similars a plantejar-me reptes molt complicats.
Després de mil kms d'entrenament el meu homenatge va ser un fet l'1 de Maig de l'any 2010 amb un crono final de 4h i 40minuts amb moltissima emoció i encara amb molta nostagia ara que ho recordo.
Diumenge en certa manera apart de celebrar els 4 anys en curses vaig tenir també molt present tot el meu passat més recent del qual me'n sento molt orgullós ja que se que corro per mi i pels que m'estimen però també corro pels que ja no hi son però que mai no oblidaré.
La cursa que vaig fer no va ser res de l'altre món ja que fer 49minuts és un crono més aviat pobre no obstant diumenge això era el que menys m'importava.
Avui em feia moltissima il.lusió correr la Cursa de Sant Esteve amb la Júlia tot i que finalment no ha pogut ser. Que hi farem un altre dia serà.
Intentaré acabar temporada aquest diumenge 29 o bé a la Cursa dels Nassos de Palamòs o bé a la Cursa de la Dona de la Jonquera.
Suposo que finalment serà la Jonquera ja que tots els beneficis van en favor de la Fundació Oncolliga dedicada als malalts de càncer.
El primer gran repte del 2014 consistirà en finalitzar 20horetes a les 24hores de muntanya d'Olot i així anar posant el cos en forma de cara al repte dels reptes: els 100kms de Calella de la Costa del mes d'abril.
Pit i collons i salut i kms!!.

MATAGALLS-GRANOLLERS: CLOENDA DE LA TEMPORADA DE MARATONS

Aquest 2013 ha estat intens, carregat d'emocions i la veritat és que tot ha anat a les mil maravelles.
Vaig començar any amb un esguinç de turmell i em va costar bastant poder tornar a entrenar i competir amb relativa normalitat.
Tot i no estar en la millor forma possible a finals de febrer va caure la primera Marató de l'any a la Vies Verdes.
El crono final va deixar molt que desitjar no obstant va esdevenir un gran punt de partida i em va permetre tornar-me a retrobar amb sensacions, emocions, patiment, tot allò que a mi m'agrada i que tant trobo a faltar quan no puc fer-ho.
La següent va ser la Marató Romànic Extrem a la Vall de Bianya. La vaig catalogar com a Marató sobre fang i realment el qualificatiu és perfectament ilustratiu del que va passar.
Va ser molt dura per el mal estat del terreny després de les important pluges caigudes no obstant amb més collons que altre cosa aquesta també finalment va caure.
El mes de Maig va ser un d'aquells mesos intensos de veritat ja que el calendari marcava Marató d'Empúries a principis de mes i Marató Setdellonga a Vilallonga de Ter a finals de mes.
La primera, Empúries malgrat ser un dia fredissim i amb un vent enormement molest, el cap i les ganes de dedicar-la al gran Pep del Passeig varem fer la resta.
Malgrat les inclemències del temps vaig poder repetir el meu millor crono en Marató i a més a Empúries i això em va fer feliç de veritat.
A l'Escala destacar a més que el meu estat de forma era ja magnífic i vaig poder donar tot el que duia a dins en tot moment.
La Setdellonga, en un altre data molt i molt freda va anar molt i molt bé ja que vaig funcionar perfectament i m'ho vaig passar molt bé. Vaig rebaixar el crono de l'edició anterior i les sensacions varen ser espectaculars.
A partir de Vilallonga vaig fer un parèntesi necessari degut al període estival i no vaig tornar a maratonejar fins a finals de setembre.
El setembre va tocar fer la Marató camí ral Olot-Vic de 47kms i la recordo com una marató molt i molt dura tot i que el crono a l'arribada ha estat el millor de tota la temporada 2013 en maratons de muntanya.
Vaig acabar molt masegat però satisfet novament per la feina feta.
Finalment aquest Novembre tocava acabar la feina de manera triomfal i a tope per la qual cosa aprofitant els quinze dies de vacances he colat una ultramarató i la darrera marató de l'any.
La meva primera Ultra ha estat de 53kms i va donar-se a Santpedor el 10 de novembre.
Acabar aquesta primera ultramarató ha estat per mi una pujada d'adrenalina molt bèstia ja que feia molt de temps que arrossegava aquesta espina clavada.
La darrera per mi ha estat la que ha posat la cirereta a una gran temporada, la Matagalls-Granollers.
Aquest diumenge 24 de novembre, seguint el mateix esquema de la Berga-Santpedor, vaig aixecar-me molt aviat per poder arribar a Granollers amb el temps més que suficient per poder dormir una miqueta i acabar de preparar-ho tot. Res no pot fallar en una marató.
Diumenge sincerament em feia moltissim respecte la temperatura que em podia trobar durant la travessa i per això vaig ser previsor a més no poder.
Vaig sortir abrigadissim i així vaig poder suportar amb relativa facilitat les gèlides temperatures que tant poc m'agraden i tant malament em van alhora de correr amb comoditat.
L'estoneta d'autocar fins a la sortida de la marató va anar-me més que bé per poder seguir dormint una estoneta i sobretot per guanyar temperatura.
La pujada vertical de quatre kms fins arribar al pic del Matagalls vaig optar per fer-la poquet a poquet i adaptant-me als impediments per correr que el terreny i desnivell que tenia a davant presentava.
Després de les corresponents fotos de rigor des del capdamunt varem començar a baixar per després anar planejant i intercalant pujades, baixades, trossos de planer...
Quan el desnivell m'ho permetia vaig fotre tota la canya que vaig poder i hi va haver estones en les quals em vaig trobar molt còmode corrent i amb grans sensacions.
Els kms varen passar facilment fins al km 32-33 punt a partir del qual tot i mantenir integrament les forces a nivell físic, les cames varen començar a donar mostres de dolor cada vegada més intens.
Evidentment va tocar patir uns nou o deu kms però com sempre que s'acaba la cosa amb èxit, va valer molt la pena el patiment final.
Al final la vintena marató de la meva curta trajectoria en aquest mòn va acabar amb un crono de 6h i 40minuts i amb la satifacció d'haver protagonitzar la temporada que jo havia sommiat i previst el 31 de desembre mentre m'estava menjant els raïms.
Ara toca descansar una mica, i intentar acabar temporada amb un parell de curses curtetes i a poder ser en companyia de la familia.
L'any 2014 pretenc començar-lo amb una ultra ja a mitjans del mes de gener per la qual cosa tocarà entrenar i sobretot no fer excessos aquestes festes de nadal.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!!.

LA MEVA PRIMERA ULTRAMARATÓ DE MUNTANYA AL POBLE DEL TIMBALER DEL BRUC

Ara aviat farà quatre anys que vaig fer la meva primera cursa, el desembre de l'any 2009, la cursa Run run de Cornellà del Terri.
Cornellà va ser l'inici d'una curta però molt intensa vida esportiva i la tinc més que gravada a la retina.
D'ença de Cornellà, cursa de 10kms que vaig acabar en 52minuts, he aconseguit acabar ininterrompudament tot el següent:
- 59 curses d'entre 5 i 10kms
- 12 mitges Maratons
- 19 Maratons (aquest novembre fa tres anys i mig de la primera)
- Una Ultramarató de muntanya de 53kms
Ahir evidentment va ser un dia molt gran, segurament el més gran, ja que feia ja molt temps que tant el meu cap com les meves cames demanaven fer un passet més i assolir nous reptes dels que jo anomeno impossibles.
La triada va ser la Berga-Santpedor i per això més que preparar-me fisicament vaig optar per preparar-me mentalment.
Jo soc molt raro, tinc un cap gros i evidentment sempre intento treure'n el màxim rendiment possible.
La combinació de cap, pebrots i preparació física fins a dia d'avui sempre m'ha funcionat a les mil maravelles.
Com a etern matiner i previsor que soc, la matinada de dissabte vaig sortir de casa a un quart de tres amb la intenció d'arribar a la plaça del Sindicat de Santpedor amb dues horetes.
A un quart de cinc puntual vaig arribar a destí i així vaig poder dormir al cotxe fins a un quart de sis.
A partir d'aquesta hora vaig acabar de fer els darrers preparatius ja que a les sis estava previst que autocars ens duguessin fins a Berga, inici de la travessa.
M'encanta ser el primer d'arribar als llocs i us ben asseguro que ahir a Santpedor quan jo hi vaig entrar podia haver circulat en contra direcció, passejar-me pel poble en pilotes, fer el que bonament m'hagués sortit de la pebrotera que a aquella hora tothom dormia, fins i tot el timbaler del Bruc estava somiant amb els angelets.
Cap a dos quarts de sis varen anar arribant els corredors i al voltant de les sis tres autobusos i un microbús.
Vaig aprofitar el trajecte fins a Berga per recuperar una miqueta de temperatura, feia fred a fora, i sobretot per fer una petita però dolça migdiadeta.
A Berga tot va estar molt ben organitzat ja que en dos minutets ja havia recollit la targeta de control de pas i havia passat per el codi de barres corresponent.
La sortida estava prevista a partir de les 7 per la qual cosa sense perdre massa temps vaig decidir començar passet a passet el que seria per a mi el meu gran repte fins ahir.
Varem sortir amb fred i ben abrigats, tant el cos com sobretot les mans, i vaig agafar-me els primers quilòmetres per anar escalfant i sobretot intentar anar agafant una mica de temperatura corporal.
Vaig patir bastant de fred a les mans però tot i això vaig anar avançant a ritme més que suau però prou constant.
Per diumenge m'havia imposat a mi mateix molta paciència i correr amb més cap que cames, per la qual cosa, tot i poder anar molt més ràpid en molts moments de la ultra, en tot moment vaig fer cas a l'esquema que feia dies ja tenia marcat i més que previst.
Es tractava d'arribar com més lluny millor en les millors condicions físiques possibles per tal de poder gaudir de la ultramarató i patir només quan realment toqués patir o patir molt.
No em va importar gens ni mica passar per el km 26, més o menys mitja ultra, amb un temps d'unes quatre hores, ja que el que més importava era assegurar el triomf final.
Els avituallaments varen ser fantàstics tant per el que s'hi donava com per l'escalf  humà que s'hi respirava en tot moment.
Va ser molt reconfortant poder parar literalment a esmorzar al voltant de les deu del matí, com ho va ser que ens donessin caldo calentet en els darrers quilòmetres, quan més estavem patint les conseqüencies de la ultramarató.
Vaig passar el 26 i poc a poc, fent una miqueta de formigueta, amb la màxima concentració possible els quilòmetres varen anar passant.
La motivació feia dies que la tenia a prova de bomba, i era tal la il.lusió per acabar que tot i començar a patir per el meu bessó dret a partir del quilòmetre trenta tres, res no seria capaç d'apartar-me ni un punyetero mil.limetre de l'arribada a Santpedor.
Soc molt previsor, a vegades potser massa i tot, però certament diumenge el reflex que portava a la meva motxilla va aconseguir fer aguantar la meva malmesa cama fins al darrer sospir.
Portava una noia davant meu en tot moment que es notava que fisicament anava sobrada i que malgrat poder correr molt més ràpida no ho va fer en cap moment.
La veritat és que em va marcar bastant el ritme, sobretot en el darrer tram de la travessa, per la qual cosa tocava no passar-la en cap moment però tampoc deixar que agafés massa distància.
No vaig mirar el rellotge fins al darrer quilòmetre, no obstant sabia perfectament que arribaria amb un temps per sota de les nou hores.
El darrer quilòmetre va ser molt dur ja que la meva cama dreta era practicament un pal de fusta que no servia per res.
Amb la noia ens varem posar a la mateixa altura i així ens varem poder  animar quan més ho necessitavem
fet que suposo ens va ajudar a tots dos, sobretot a mi que anava literalment arrossegant cama com bonament podia.
El dolor era intens no obstant poder creuar l'arc d'arribada i corrent va ser una sensació molt gran, impossible de descriure si un no la viu en primera persona.
Després de vuit hores i mitja que s'havien fet interminables, ja era el que feia temps que volia ser, ja era ultra de muntanya!!.
Ho havia assolit entrant victoriós a la Plaça Gran de Santpedor, poble del gran Pep Guardiola i, sobretot, sota els dominis del gran Timbaler del Bruc.
Diumenge jo no vaig fer fugir un exercit però us ben asseguro que vaig guanyar la batalla, la meva gran batalla als quilòmetres.
En aquesta vida potser el que és purament material, es precisen diners, jo no hi podré arribar mai dels mais.
Tot el que no és material per a mi no té límits ja que us ben asseguro que un és, un és capaç d'assolir les fites que un realment es proposa si realment hi posa il.lusió, hi posa ganes, hi posa cap, pebrots, motivació, enganya el dolor, el que convingui.
Toca descansar tretze dies justos per així poder acomplir el repte marcat per aquesta temporada.
El 24 de novembre intentaré acabar la Matagalls-Granollers i així poder acabar temporada amb sis maratons, i poder arribar a les vint, i una ultra.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!!.

Gaudint de veritat a La Marxa de l'Arboç

Aquest diumenge passat es tractava de provar quin era realment el meu estat de forma en distàncies una miqueta importants.
El resultat va deixar-me plenament satisfet i em va ajudar a esvair aquells dubtes que gairebé sempre ens venen als corredors de llargues distàncies.
Per més kms que un hagi fet amb èxit, sempre, sempre, de cara al proper repte més immediat sorgeixen dubtes, temors que no cal deixar allargar massa en el temps i que per tant cal esvaïr, o bé confirmar el més aviat possible.
Saber com un es troba fisicament i mentalment és essencial de cara a poder valorar fins a on és factible poder arribar, a quins reptes enganxar-se i com preparar-los.
La Marxa de l'Arboç compta amb una distància de mitja marató, un km i pico menys, per la qual cosa és aquell tipus de marxa que de cara a fer un entrenament de molta qualitat és perfecte.
Cursa barateta, amb unes 900 persones, avituallaments molt generosos, barateta i , sobretot, una organització i gent de la organització amables, alegres, simpatiquissims.
Vaig cobrir la mitja amb unes dues horetes, el temps no importava gens, i vaig acabar molt content ja que vaig correr amb força, amb convicció i amb alló que a vegades es perd pel camí: motivació.
Aquest cap de setmana toca descansar, relaxar-se, dormir una miqueta més i anar-se preparant mentalment per afrontar els 53kms del proper repte Berga-Santpedor del 10 de novembre.
El 10 de novembre serà sens dubte el meu gran repte fins ara ja que mai he provat de correr 53kms, ultramarató, i amb 2000+ i 4000 acumulats.
Espanta a priori no obstant pit, molts collons, a preparar-se mentalment, fisicament i que collons... a superar el nou repte!!.
Salut i kms i Visca Catalunya Lliure!!!.

Marató de muntanya Trail del Camí ral Olot-Vic 47kms.

Diumenge passat va ser un dia molt gran per mi i sobretot per les meves ambicions maratonianes.
El repte no era a priori ben senzill ja que fer 47kms de muntanya com aquell qui diu sense apenes entrenament i recent acabada la temporada d'estiu no semblava com ja he dit la millor idea.
Feia no obstant dies i dies que m'havia anat preparant mentalment i havia anat agafant una il.lusió i unes ganes molt molt especials de cara a diumenge.
Com a previsor que m'agrada ser vaig optar per anar a recollir dorsal i xip amb la dona i els nens el dissabte a la tarda de manera tranquila i relaxada.
Anar-hi el dia abans et permet a més poder començar a entrar en contacte amb l'ambient previ a la Marató i en cas de dubtes poder-hi donar resposta amb sufucient antelació.
Diumenge a les 8 i poquet cotxe aparcat a dos minutets de la pista d'atletisme i a fer el ritual que acompanya en el meu cas particular cada una de les 19 maratons que he fet.
Beguda isotònica, vaselina per protegir els peus, mirar que no falti res a darrera hora...
Varem sortir 147 corredors de la pista d'atletisme a les 9 del matí i després de donar una volta complerta a la pista varem començar a correr per el carril bici a la recerca llunyana d'una nova marató i sobretot d'un nou repte a superar.
Com jo faig sempre a poc a poquet per així suplir la manca d'estiraments i sobretot que les articulacions puguin anar entrant en calor d'una manera pausada i gradual.
Varem anar avançant tot passant Les preses i avançant avançant varem començar amb el desnivell important que ens va portar fins a Cantonigrós.
Fins a Cantonigrós km22 es va superar desnivell no obstant no hi vaig trobar una dificultat especial i en tot cas no notava ni el més mínim cap indici de dolor muscular.
A partir d'aqui tot i que la cosa no pujava tant, per mi va ser la part que més em va costar i que més dura se'm va fer.
Jo crec que els kms llargs i inacabables de superfície empedrada en varen tenir la culpa ja que a partir del km 30 em varen deixar les cames, sobretot els abductors molt i molt masegats.
Només, per ser optimistes de mena, quedaven uns 17kms que calia almenys intentar acabar millor corrent però sinò caminant, arrossegant, a peu coix, com fos en definitiva.
Estar acostumat al patiment i sobretot tenir un cap granític i dur a prova de bomba em va salvar de tot mal i em va permetre una vegada més obrar un petit miracle.
La segona part del recorregut des de Cantonigrós, un 25kms, els vaig assolir en 3hores i 20minuts fet que em va permetre creuar l'arc d'arribada de la Plaça Major de Vic amb un crono de 5hores i 50minuts per tant un temps molt més curt del que jo havia estat calculant dies abans.
El repte de la dinovena per tant està aconseguit, no obstant ara ja més en fred em cal destacar tres o quatre coses que no em varen agradar gens de la Marató de diumenge a nivell d'organització.
- 5 avituallaments més el de l'arribada en un total de 47kms de muntanya és senzillament una presa de pèl.
- Arribar a Vic després d'haver fet kms a més de 30graus, que a mi ja m'agrada, entenc que no es mereix només dos o tres peces de fruita, una mica d'aigua i quatre carquinyolis.
A algú se li va acudir per un moment que no haviem dinat encara? aqui deixo la pregunta.
- Com a nota més que positiva destacar que el retorn amb furgoneta fins a Olot va ser pràctic i molt ràpid
- Es va comentar que arribant a Olot hi haurien entrepans... ni rastre.
Feliç, content, hipermotivat i sobretot practicament recuperat i començant a planejar un repte encara més complicat si cab.
La propera data al calendari és el meu debut en ultramarató de muntanya el diumenge dia 10 de novembre a la Travessa Berga-Santpedor de 55kms.
Crec que després de unes quantes maratons de bagatge acumulat ara és el moment d'intentar fer el salt a les ultres.
Aquest dijous si puc per horari toca començar ja a entrenar sobretot per agafar una mica més encara de resistència, per intentar que al novembre si els dolors apareixen i les forçes minven això esdevingui com més avançats en kms millor.
Abans d'acabar la meva particular crònica vull felicitar a dos persones que ells saben que mel's estimo molt i que m'agradaria que em poguessin acompanyar algun dia en un dels meus reptes maratonians.
Felicitar a en Bella per la seva impressionant tercera posició a Viladamat.
Felicitar a en Danielsand per la gran cursa que va fer a la Ruta de l'Aigua de Sant Feliu de Guíxols
No voldria tampoc deixar d'animar al gran Ironxevi de cara a la recuperació de la seva lesió..
Salut i kms i Visca Catalunya Lliure!!!!.

Corrent amb una ressaca de collons a la Marxa de Monells

Sortir el dissabte a la nit a sopar amb els amics i les amigues és fantàstic i senta de pebrots, sobretot si l'andemà el dediques a dormir i recuperar la ressaca resultant de la nit de farra.
Jo soc raro de collons i pq no admetre-ho, una mica massoca també, i per tant si la Marxa de Monells estava programada calia anar-hi fos com fos.
Vaig posar-me al llit a les quatre de la matinada amb la idea d'aixecar-me a dos quarts de set i així arribar tranquil i sobrat de temps a les vuit a la sortida a Monells.
El despertador segur que va tocar no obstant jo el que és segur és que no els vaig pas sentir.
Vaig despertar-me per casualitat a les 7 i 35 minutets i vaig començar a correr cotxe i manta cap al destí al qual vaig arribar a les vuit i deu.
Truca que trucaràs als companys amb els que havia quedat i res a fer, cony ja devien estar corrent feia estona bona.
Feta la inscripció vaig decidir començar a correr a un quart i cinc de nou tot afegint-me a gent que la feia caminant i sense cap mena de pressa.
Encara de estar al.lucinant mandarines de veure un locu adelantant-los ara per la dreta, ara per l'esquerre, ara pel mig.
Vaig intentar portar un ritme digne en consonancia amb el ressacon que duia a sobre meu i així vaig anar avançant kms fins que cap al km set vaig acabar enxampant el grupet de cua de la gent que havia sortit a les vuit a fer-la corrent.
Bebent molta aigua vaig arribar a fer els 14kms en una horeta i vint minuts, crono bastant fluixet tot i que prou digne per el meu estat.
A la tarda evidentment cansat, reventat, flojeres en general... i lo bé que ens ho varem passar?... que nos quiten lo bailao nens.
Ara toca fer les coses bé i sobretot posar-se seriós ja que aquest diumenge 29 de setembre torno a remprendre la temporada de maratons després del descans obligat de l'estiu.
Marató Camí ral Olot-Vic de 46 kms de muntanya és el nou repte.
Salut i kms i Visca Catalunya Lliure!!!!!.

Nocturna de Cornellà del Terri: competint per estar a davant

La vigilia de la Diada a la nit vaig correr la Cursa Nocturna de Cornellà del Terri.
Darrerament, sobretot d'ença del podium de Vilanant, estic fent resultats insospitats per mi fins aleshores.
Cornellà em motivava moltissim per dues raons: era el debut d'en Dani de Sant Feliu en cursa i tenia a més a més moltissimes ganes de millorar la dotzena posició de fa dos anys.
Al llarg de la tarda havia estat plovent bastant no obstant tal com estava previst ens varem plantar a Cornellà amb la Núria i els nens.
La nit es va mantenir tranquileta i finalment ni gota d'aigua durant el transcurs de la marxa fet que a més a més ens va proporcionar una temperatura perfecte per poder correr a gust.
Em vaig situar a davant de tot i preparadissim per donar tot el que pogués i més des del km 0.
La sortida va ser bastant ràpida i tot i posar-me en primera posició els primers metres de cursa vaig entendre deseguida que enganxar-me a un grup de tres nens de no gaire més de vint anys i intentar mantenir-los a ratlla ben segur que em podria marcar el ritme, em podrien guiar i a més a més m'obrien i il.luminaven el camí.
Vaig estar gairebé més de mitja cursa en quarta posició fins que el que portava i sentia en tot moment enganxat darrera meu va acabar passant sense poder-hi fer massa res.
Tot i que mantenir la cinquena posició va acabar essent bastant còmode, avançar una o dues posicions va esdevenir materialment impossible.
En tot moment vaig tenir sensacions espectaculars i essent plenament conscient d'estar corrent molt més ràpid que mai i sobretot la fantàstica sensació de poder mantenir amb no massa dificultats aquest ritme desenfrenat.
A l'arribada ens van informar que no haviem fet 9kms sinò 7 ja que degut a l'aigua caiguda va ser necessari eliminar un tram d'uns dos kms.
El crono 29minuts a un ritme de un km cada 4minuts i 14segons i a una velocitat d'uns 14,5km/h per tant dades impossibles i totalment inabastables fa menys de dos mesos enrrere.
Vilanant em va marcar animicament i sens dubte va suposar per mi un enorme salt de qualitat ja que ha suposat passar de competir per fer-ho mitjanament bé a competir ara a cada cursa amb l'únic objectiu de quedar entre el grup capdavanter.
És totalment paradigmàtic comprovar que fa dos mesos gaudia en cada adelentament de corredor/a que aconseguia quan per exemple dimarts no vaig adelantar a ningú pel fet de que ja anava practicament a davant.
Moltissimes felicitats a en Dani que va acabar tranquilament i amb un crono espectacular de 36minuts. Promet.
Ara diumenge toca fer un dur entrenament a muntanya a la Barretinada de le Planes d'Hostoles encaminat a acabar de fer la posada apunt per poder correr amb garanties d'acabar la Marató de Muntanya Olot-Vic el proper 29 de setembre.
En cas d'acabar-la seria la meva cinquena Marató d'aquest 2013 per tant toca posar els collonets damunt la taula i canviar momentaniament la velocitat per la resistència en muntanya i en desnivells positius importants.
Salut i kms i Visca Catalunya Lliure!!!!.

Nocturna de Vilajuïga i Cursa Verntallat-El Mallol: A la nit competint com un berraco i al matí corrent relaxadament

Bones tardes guapos tots, ara us faré cinc cèntims del meu intens cap de setmana passat en materia esportiva.
Cada any intento fer un doblet i després de molt cercar les dues dates triades varen ser dissabte passat a la nit i diumenge al matí.
A la nit vaig arribar motivadissim a la Cursa Nocturna de Vilajuïga amb la intenció de fer saltar literalment la banca i fer, en la mesura del possible, una gran classificació final.
La idea prefixada no era altre que intentar fer els 8kms a ritme de Vilanant, per tant amb un crono final de 38, màxim 39minuts.
Fent aquest crono, si els astre m'eren favorables, tenia opccions de poder fer podium i així seguir amb la meva particular mini temporada estival.
La sortida va ser molt, molt ràpida fet que em va fer veure només amb breus segons que aquesta vegada no seria possible quedar entre els quatre o cinc primers.
Va formar-se d'inici un petit grup de màxim deu corredors molt i molt ràpids els quals varen anar-se'n des del tret de sortida.
Jo personalment sabent que no podia correr per classificació vaig fer canvi de xip i em vaig imposar com a nou repte rebaixar el temps final de Vilanant.
Des del començament vaig marcar un ritme rapidissim i sostingut i vaig començar a adelantar corredors un darrera l'altre fet que em va permetre agafar molta confiança en mi mateix i sobretot molta motivació.
Vaig donar-ho absolutament tot de mi mateix per acabar creuant la línia de meta amb un temps per mi espectacular de 35minuts i 35segons i així reventar el temps de Vilanant.
Aquest crono ha fet que en la classificació final quedés en la posició 23 d'un total de 102 corredors.
El guanyador inabastable: no va arribar a mitja horeta.
A dormir unes horetes i a les vuit i pico del diumenge al matí apunt per començar la Cursa Verntallat- El Mallol passat Les Preses.
La cursa és de 9kms amb un desnivell positiu practicament de 600metres per la qual cosa a la Garrotxa en aquesta ocasió vaig optar per no competir i correr a un ritme entrenament que em permetés gaudir de la cursa i sobretot de l'ambient i de la seva gent.
Cursa maquissima i molt ben organitzada amb un esmorzar final espectacular.
Tot i anar a Olot a passejar-me el temps final va ser de 50minutets per tant només quatre minuts més lenta que l'any passat.
Cap de setmana complert i expectatives més que compensades, poca cosa més puc demanar doncs.
A partir d'aquest dimarts dia 3 de setembre tots els esforços aniran encaminats a preparar la meva tardor maratoniana que un ben asseguro que pretenc que sigui molt intensa i plena d'emocions fortes que em permetin acabar any amb la moral altissima.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!.

AVUI FA UNA SETMANA... CURSA NOCTURNA DE LA BISBAL

Sort que fa molt temps que de vergonya no me'n queda ni a la reserva ja que només així puc arribar a justificar pq no m'he posat a escriure la crònica de la cursa que vaig fer avui ja fa set dies.
No serà pq no quedés content i més que satisfet de la cursa que em va sortir, podriem dir que fins i tot, i no em fan falta massa tietes ni padrines, vaig rendir a més del cent per cent de les meves possibilitats.
Quedar quart em va suposar una dosi d'adrenalina que m'ha permès treballar i anar tirant la puta setmana endavant amb una sensació de relax i tranquilitat total.
Va sortir molt i molt bé i em vaig trobar maravellosament bé amb l'únic inconvenient de no poder donar més si cab de mi mateix degut a la foscor de la nit i la poqueta llum que fa el meu frontal.
Poqueta estona després de sortir vaig caure un parell de vegades amb les corresponents esgarrinxades i sang els genolls, no obstant vaig optar, en la mesura del possible posicionar-me el més endavant possible i correr aixecant molt més els peus del que és usual.
Al alçar més els peus com a sistema ocasional de cursa això em va estalviar unes quantes faves que amb tota seguretat no hagués pas pogut evitar.
Només sortir, els que corriem, varem anar adelantant mica en mica els molts participants que dissabte havien anat a La Bisbal a caminar tranquilament tot parant la fresqueta de la nit i fent petar relaxadament la xerrada.
En poqueta estona uns cent cinquanta corredors varem aconsegui posicionar-nos a davant de tot, sense cap impediment per progressar corrent, i així començar a fer el que a molts ens entusiasma: competir, competir i competir.
Tota l'estona vaig anar a un ritme prou alt el qual em va permetre tenir a vista, és una manera de parlar, al grupet capdavanter, no perdent pistonada respecte ells.
Molts segurament eren  molt més ràpids i ben preparats fisicament que jo per la qual cosa el que vaig optar és per ganyar-los la partida no parant-me practicament en els avituallaments i així mentre ells estaven parats jo poder avançar uns poquets metres que sempre acaben comptant en els comput total de la cursa.
A l'arribada una horeta i vint i tres minutets per fer els quinzè kms, temps que mai fins aleshores havia assolit a llum del dia, per tant exultant i feliç com un tornavís.
Ara uns dies d'inactivitat total, per poder-me preparar sobretot mentalment per poder optar a fer un bon temps i una bona classificació a la Cursa Nocturna de Vilajuïga del dissabte 24 d'agost a la nit.
Competir, competir, competir i sobretot si ets un corredor de fons no dir ni admetre mai que estàs cansat.
Cansat jo?, jo no estic mai cansat!!.
Salut i kms i Visca la nova República Catalana Independent!!!!!

NOCTURNA DE VILANANT: CRÒNICA DEL MEU PRIMER PODIUM

Dissabte passat a la nit juntament amb la Núria varem anar cap a Vilanant amb la intenció de correr una miqueta i així de passada poder entrenar i mantenir en la mesura del possible el cos en una forma digna i acceptable.

Varem arribar amb temps més que suficient per poder fer la inscripció, anar veient l'ambient i fer-la petar amb en Joel Canal.

Amb en Joel ens varem coneixer fa més o menys un any a la mitja de Vilademuls, i ens varem tornar a retrobar fa pocs mesos a la Romànic Extrem de Bianya.

Ahir trobar-nos va ser tota una casualitat, casualitat que com ara us explicaré va acabar de manera més que positiva per a tots dos.

La cursa de 8km, juntament amb la de 12kms va començar amb una mitja horeta de demora degut a que no arribaven les dues ambulàncies que es precisaven per a poder donar el tret de sortida.

A les nou de la nit va començar la que de moment és per a mi la conquesta de la primera copa de la meva curteta vida com a corredor.

Des del primer moment vaig intentar posar les cames a tota velocitat, malgrat que no les tenia pas totes amb mi per la manca d'entrenament que us he dit abans.

Les cames i el cos en general varen respondre malgrat que dissabte la humitat era moltissima i per tant la xafogor era practicament impresentable per poder correr amb certa comoditat.

Vaig anar passant els kms com en qualsevol altre cursa de les que he fet fins ara i tot i ser conscient de que anava bastant ràpid mai vaig suposar ni pensar res més.

Durant una bona estona aixecava la vista i bastants metres enllà veia el crack d'en Joel que corria que se les pelava.

Ho vaig pensar així: aquest corre moltissim més que jo i per tant quan jo arribi farà ja una bona estona que ja estarà descansant.

No em preocupava ja que sempre he pensat que hi ha nivells i que no es pot pretendre assumir més del que un no és capaç de poder arribar.

Davant meu durant tota la cursa portava un noi fort i robust, ample d'espatlles al qual no vaig arribar a atrapar tot i no perdre'l de vista en cap moment.

La sorpresa inimaginable va arribar a l'arc d'arribada i sincerament encara ara me'n foto creus.

El noi amb el micro a la mà diu alguna cosa semblant a la següent:

Ara arriba el tercer classificat, molt bé Joan!!.

Potser les paraules no varen ser exactament les mateixes no obstant el contingut general si.

Ho vaig sentir i vaig aixecar immediatament braços i punys serrats en senyal de victoria, celebració que fins ara només havia emprat en maratons.

A l'arribada només hi havia en Joel que feia poquet que havia entrat a meta guanyant la cursa i... collons el noi cepat i ample d'espatlles que havia portat davant meu al llarg dels 8kms.

No hi havia ningú més i per tant Joel primer classificat, Pierre segon i Joan  tercer classificat.

Tres anys i mig llargs d'ença que vaig correr la primera cursa a Cornella del Terri i de manera inesparada dissabte havia fet podium!!!.

Jo estic acostumat a fer la cursa, menjar i beure una miqueta a l'arribada i després d'uns minutets de descans engegar el cotxe i cap a casa.

Dissabte quina il.lusió poder dir que em vaig esperar a l'entrega de les copes i que una, encara que sigui la més petita de totes, va ser per mi.

Evidentment la copa va dedicada a la meva dona i sobretot a la Júlia i en Joel els quals sempre pregunten pq el seu pare no en guanya mai cap.

La Júlia ja no podrà dir que el seu papa no guanya mai cap copa.

Potser no n'hi haurà cap més però aquesta ja no s'escapa pas de casa.

Salut i kms i Visca Catalunya nou estat d'Europa!!!!!!

MARXA VALL DELS MOLINS DE CALONGE. GAUDINT A TRENTA GRAUS.

Aquest diumenge passat tenia marxa a Calonge i sobretot, sobretot unes ganes boges de correr i  poder comprovar quin és a dia d'avui exactament el meu estat de forma.
Les previsions meteorològiques preveïen temperatures molt elevades, fet que encara va contribuir més a motivar-me a anar cap a Calonge i gaudir de la forta calor.
Vaig optar per fer la marxa llarga de 16kms al ritme que realment el meu cos fos capàs d'assumir amb certa comoditat, sense forçar excessivament la màquina.
Els primers kms a ritme suau em varen permetre agafar poquet a poquet un ritme molt més lleuger que vaig poder anar augmentant sense cap mena de problema.
Vaig quedar molt reconfortat de comprovar que malgrat no entrenar ni un sol minut al llarg de la setmana, fisicament he aconseguit mantenir l'estat de forma al cent per cent.
Com es diu molt vulgarment, vaig disfrutar com un cabrit a trenta graus i sense practicament suar en cap moment.
Jo estic fet per correr a temperaures altes i m'hi adapto a les mil maravelles, en canvi amb la fred desconecto facilment i em costa moltissim evolucionar i rendir amb dignitat.
Una vegada trobat el ritme que a mi més m'interassava el vaig anar mantenint en tot moment i així poder acabar amb un crono d'una horeta i mitja.
Una horeta i mitja vol dir que la calor em va permetre correr practicament deu kms cada hora tot i el cert desnivell positiu que hi havia en algun dels trams de la marxa de diumenge passat.
La sensació a l'arribada al camp de futbol era d'haver dissipat positivament els meus dubtes sobre el meu estat actual i la motivació renovada per seguir corrent els propers caps de setmana.
Aquest estiu practicament no podré entrenar per la qual cosa les petites escapades de cap de setmana seran essencials de cara a fer una bona "pretemporada" que m'ha de permetre arribar com un toro a  les maratons de la tardor vinent.
Salut i kms i Visca Catalunya lliure!!!!!.

DE LA MONTFULLADA A LA MARXA DE LES RIBES DEL TER ... i sobretot que no pari la festa!!!.

No m'havia passat mai però com podeu comprovar ha arribat el dia en que m'han mancat hores al rellotge per poder satisfer totes les necessitats de la meva agenda mental.
Amb tota la sinceritat possible us dic que no he tingut temps per poder escriure la crònica de la Montfullada de diumenge passat.
Avui he corregut la Marxa de les Ribes del Ter de 7kms a Girona ciutat per la qual cosa no em queda altre solució possible que fer una crònica-collage de totes dues.
La Montfullada de 15kms va ser una marxa maquissima per corriols ombríbols i fresquets, fresquets amb pujades, baixades, un recorregut molt ben trobat i sobretot uns avituallaments i preu insuperables.
La sortida oficial es donava a les 8 del matí no obstant la organització donava la possibilitat de sortir a correr a partir de les 7, opció per la qual varem optar uns quants corredors i que ens va permetre correr amb tranquilitat i no passar tanta calor.
Ja se que una horeta i tres quarts no és un temps per poder tirar coets però diumenge passat només cercava un entrenament de màxima qualitat i a bona fe que ho vaig aconseguir de totes totes.
A l'arribada un esmorzar de pebrots i un excel.lent porro de vi i, evidentment un bon cafè per acabar la matinal.
Cursa un 10, organització un 11.
Com que aquesta setmana de feina ha estat durilla, a més la mainada que no perdonen, la manca d'hores de son, tot plegat ha fet que no hagi tingut ni temps ni esma per poder sortir a entrenar.
Davant la putada de la manca d'entrenament vaig optar per filtrar i filtrar calendari fins que jo crec que per pura insistència va sortir la curseta d'avui.
Sortida a les 9 del matí de la Rambla Xavier Cugat de Girona, preu baratet de 5euros i només 7kms.
A diferència de diumenge passat avui he intentat sortir de bon començament a menjar-me el mòn i intentar correr el més proper possible als 4minuts el km.
La meva sortida ha estat explosiva i l'he pogut sostenir durant una bona estoneta fins que un servidor ha començat a passar calor i suar com un autèntic cabrón.
Jo no soc de suar per tant us podeu fer una idea de la calor que fotia per la qual cosa li he fotut canya a estonetes si a estonetes no.
Anant dossificant el cos m'ha permès poder apretar de valent al darrer km i pico i clavar el crono en trenta minutets justos que s'aproxima bastant a les meves expectatives previes a la sortida.
Una vegada finalitzada la marxa he pogut gaudir d'un més que acceptable mos amb la meva dona que avui m'ha pogut acompanyar a Girona.
El cap de setmana vinent si puc aniré a una de les poques curses gratuïtes que es corren a la provincia com és el Puja i Baixa de Batet de la Serra.
Es corre a les set de la tarda de dissabte i tocarà patir bastant en la pujada per poder baixar el més ràpid possible després a la recerca del premi... un fuet d'Olot!!!.

MARXA DELS XIQUETS DE LLERS: barateta i maca

Vaig fer la cursa diumenge passat i tot just avui dissabte estic escrivint la crònica... la veritat és que no anem pas bé... collons la setmana no deixa massa espais per a la relaxació.
Va ser una marxa maca de veritat sobretot per la sencillesa de la mateixa i pel fet que no tenia més pretenció que recaptar diners per els anomenats Xiquets de Llers o el que és el mateix, la guarderia de Llers.
Tenia la possibilitat d'un circuit de 17kms i un de 8 i com que anava amb la mainada i la Núria no vaig tenir massa dubtes en optar per la modalitat curta.
En 36minutets marxa acabada a un ritme altissim de 4,5minuts el km i a continuació una passejada tranquila per la fira de la Cirera de Llers.
La única cosa destacable, fotem-li anegdòtica és que tant els de la marxa curta com també els de la llarga ens varem perdre una miqueta ja que les indicacions oferien unes miques de dubtes.
Agraïr a la organització la seva autocrítica i honradesa pel fet que aquesta setmana no han dubtat en enviar un correu electrònic demanant disculpes.
Un bon detall en els temps que corren.
Demà diumenge me'n vaig a correr la Montfullada de 15kms amb la intenció d'anar a ritme suau i gaudir al màxim de la cursa.
Salaut i kms i Visca Catalunya lliure!!!.

ENAMORAT DE LA SETDELLONGA

La Setdellonga no és una marató de muntanya més és sen's dubte diferent per una gran varietat de motius.
Com ja vaig dir repetides vegades l'any passat és una marató que em va ensisar, em va enamorar en definitiva.
Uns paisatges preciosos, un recorregut sencillament espectacular i com no un poblet i una gent maquissims.
Aquest any només erem 45 corredors a la línia de sortida a les 8 del mati i teniem un topall de 8hores per finalitzar la totalitat del recorregut.
Com ja els hi vaig transmetre dies abans de la marató no em va semblar particularment bé pujar el preu de la inscripció i reduir tres hores el temps màxim per poder-la finalitzar.
És evidentment una opinió molt personal i que només preten ser una crítica constructiva i que crec ajuda a explicar pq s'ha passat de 115corredors en l'edició de l'any passat a tant sols 45 en l'edició d'enguany.
Pel que fa a la meva participació a la Setdellonga de diumenge dir que vaig sortir molt fred i a un ritme suau que em va parmetre anar avançant a poc a poc però de manera bastant constant i sense desgast aparent.
Deixar passar els primers kms i que el cos solet anés agafant ritme més elevat era l'objectiu i així va ser per la qual cosa no va ser massa complicat plantar-me a la mitja amb tres hores i quinze minuts de rellotge.
Per arribar als primers vint-i-un varem començar amb uns kms de pujada constant i amb forts desnivells que un servidor va anar solventant amb molt esforç però sense defallir en cap moment.
De sempre la meva estrategia en marató consisteix en cobrir la mitja més deu kms més fins al trenta-u o trenta dos i els deu restants activar si és necessari el pla reserva i que només cal emprar en cas de necessitat consistent en una bona dosís de collons i de cap. Així va ser diumenge.
Vaig anar avançant intentant retardar el màxim possible els dolors musculars i com és ja tònica general aquesta temporada, aquests dolors afortunadament no varen donar senyals de vida en cap moment.
Sense dolor muscular, sense rampes, i amb el cos amb adrenalina a tope és bastant més fàcil poder acabar una marató intentant rebaixar crono.
El diumenge el temps final va ser de 6h i 52minuts per tant 26minuts menys que fa un any per la qual cosa la meva entrada a meta va ser feliç i amb un somriure d'orella a orella.
Vull no oblidar-me de felicitar a la gent dels avituallaments per la seva simpatia, els seus ànims, el seu carinyo... sou uns craks senyors!!.
De moment em paro a les 18 maratons i vaig intentant montar una mica de calendari i si és possible fer una nova marató abans del setembre ja que dificilment soc capaç d'estar sense fer-ne cap fins aleshores ja que el meu cos i el meu cap m'ho demanen.
Visca Catalunya lliure i salut i moltes maratons!!!.

HOMES I DONES DE FERRO A LA MARATÓ D'EMPÚRIES

Aquest diumenge 28 d'Abril tocava correr la marató més especial del meu calendari maratonià: la Marató d'Empúries.
Empúries és diferent per diverses raons: és la marató de casa, cada any a Empúries dono el millor rendiment possible i aconsegueixo els millors cronos, és la marató d'en Josep Sureda i corro pensant en ell, etc.
Vaig aixecar-me ben aviat per poder preparar-ho tot i que res no fallés, cuidar fins al darrer detall possible.
A dos quarts de vuit ja estava aparcat a les ruïnes i així vaig poder agafar-me les coses amb molta calma, fer-me una foto que em va fer moltissima il.lusió amb el gran Ironxevi i tot el seu equip, menjar unes quantes gominoles abans de començar...
Varen donar la sortida amb bastant puntualitat i des d'un primer moment tots varem entendre que no seria un dia qualsevòl sinò tot el contrari, tot apuntava que seria una marató dura i èpica, molt èpica, només apte per homes i dones de ferro.
Els homes i dones de ferro son aquells que no es dobleguen davant cap adversitat per dura que aquesta pugui arribar a ser, son gent amb esperit de superació màxima i sense límits, gent que es creix més que mai davant els entrebancs del camí. Els maratonians som així.
El diumenge va ploure, va bufar un molest vent, va fer fred però evidentment res no va poder amb tots nosaltres pq som gent potser una miqueta bojos i tocadets per la tramuntana però evidentment en això radica justament la nostre raò de ser.
Els primers kms vaig agafar un ritme suau però molt constant la qual cosa em va permetre anar avançant sense emb prou feines desgastar-me gens, malgrat les inclemencies del temps.
La pluja era fina i particularment a mi em va molestar molt poc per tant vaig plantar-me dins el poble i enfilant camí del port sense amb prou feines donarme'n compte.
La passada per el Port d'en Perris va ser sens dubte la més molesta sobretot per el vent que ens venia de cara i dificultava bastant anar avançant amb una certa velocitat.
Vaig plantar-me a la mitja a l'altura de l'oficina de turisme en menys de dues horetes no obstant tenia molt clar en aquells moments que marcar-se un objectiu de temps final era pura quimera i que l'únic objectiu era acabar la dissetena marató de manera prou digne.
La segona passada cap al càmping segurament va ser la part que a tots més dura sen's va fer ja que no hi ha ningu que et pugui donar ànims, va coincidir amb una estoneta de certa pluja i a més ja portavem cap a trenta kms ben bons.
Portava trenta kms i no tenia gens de dolor muscular i fisicament no em trobava massa cansat per la qual cosa en cap moment vaig fer us de cap tipus de gel ni barreta energètica i vaig decidir que faria la marató només parant-me una miqueta a cada un dels avituallaments disposats per la organització.
Quan vaig anar superant els 32, el 33... i no apareixia el temut mur jo mateix vaig sobremotivar-me i el meu cap va començar a creure que potser si seria possible repetir o baixar de les 3h i 50minuts de fa dos anys.
Amb la motivació pels núvols i malgrat tenir els bessons ja massa carregats vaig passar pel km 38 amb un crono de 3h i 28minuts i vaig entendre que havia de donar-ho absolutament tot per repetir la meva particular gesta.
La gesta no es va escapar pq jo soc un tossut de collons, aguanto patiment, dolor, el que faci falta per poder aconseguir un repte pretès, sempre ho faig i així seguiré fent-ho en un futur.
Al km 41 les emocions ja realment estaven a flor de pell i era aquest, justament aquest el moment de penjar-me l'estelada per poder fer la meva tant anhelada entrada a línia de meta.
Abans d'entrar vaig agafar la Júlia en braços i vaig poder tornar a cridar ben fort, deixar anar totes les emocions contingudes, plorar com un nen d'emoció per haver assolit altre vegada creuar l'arc dels campions per dissetena vegada en tres anys justos de maratons.
És dijous i ja estic totalment recuperat de la batalla d'Empúries i amb ganes de tornar a sortir a entrenar i començar a preparar la meva estimada Setdellonga del dia 26 de maig.
Vilallonga i la seva marató l'any passat em varen deixar embadalit per la seva sencillesa, la bellesa dels seus paisatges, una organització insuperable.
És la millor marató de muntanya que he fet i us la recomano ben vivament. És fantàstica.
No vull acabar la meva crònica sense felicitar el gran maratonià de les comarques de Girona. Xevi et mereixes un reconeixement enorme per la teva carrera maratoniana al llarg de 25 anys, per les teves 75 passades per l'arc dels campions i sobretot per el teu gran valor a nivell personal.
Un crack de cracks.
Visca Catalunya lliure i evidentment salut i molts kms.

MARATÓ ROMÀNIC EXTREM: SUPERVIVÈNCIA SOBRE FANG

Quan d'aqui a un temps analitzi les maratons realitzades segurament la Marató Romànic Extrem serà sens dubte un dels meus principals motius d'orgull personal.
Ahir no va ser gens fàcil poder correr a Hostalnou de Bianya ja que avançar damunt un terreny totalment enfangat no és precisament tasca sencilla.
Tot i les dificultats per mantenir l'equilibri tant en planer, en pujada i, sobretot en descensos per corriols l'aventura va ser màgica, plena d'alicients i molt, molt divertida.
Varem començar la jornada a les 8 del mati amb bastant fred, res però comparable amb la Vies Verdes, per la qual cosa vaig anar evolucionant a ritme suau i constant amb l'objectiu d'anar entrant en calor i anar posant el cos a ple rendiment sense cansar-me massa.
Veient que la superfície de joc ens marcaria la diada vaig optar per no tenir en cap moment en consideració el temps final i cercar per damunt de qualsevol objectiu el gaudi personal sense fer-me mal.
Mica en mica van anar passant els kms fins a la mitja que vaig aconseguir superar-la amb un crono de tres horetes i vint minuts.
Com que estava més que satisfet i m'ho estava passant més que bé sense patir massa la tàctica personal va consistir en no fer bajanades, no perdre el cap  i seguir avançant poquet a poquet com les formiguetes.
Mai fins ahir havia fet una marató amb un vuitanta per cent de corriols per la qual cosa crec que un inepte com jo com a mínim em va servir per aprendre, foguejar-me i millorar en la mesura del possible la tècnica en descensos.
Vaig anar parant en tots els avituallaments, tirant fotos, xerrant amb companys anònims als quals vaig poder donar ànims i ajudar-los a fer més lleugera la pujada, el fort desnivell.
Una vegada superats els vint-i-cinc kms i veient que el cos, les cames i sobretot el cap estaven immaculats l'objectiu prioritari va ser a partir d'aquell moment intentar retardar el màxim possible els dolors musculars que en tota marató m'havien esdevingut al voltant dels trenta, trenta-cinc kms.
La sorpresa tant ahir a l'arribada com encara avui escrivint aquesta crònica és total ja que per primera vegada d'ença que vaig començar la meva trajectoria maratoniana l'any 2010, els dolors musculars no varen donar senyals de vida en cap moment.
Creuar la línia d'arribada amb el mateix estat de forma que el km 0 és sens dubte el meu major motiu de satisfacció ahir diumenge.
No semblava que hagués corregut ni un sol minut i la realitat era que havia estat batallant contra els elements, obstacles del camí al llarg de set horetes i vint minuts.
El meu cos ahir no és va dignar ni a suar... no ho entenc ja us ho he dit.
Voldria per damunt de tot felicitar a l'organització els quals varen estar sencillament fantàstics en l'any del seu debut.
Senyors teniu una marxa excelent i a partir d'ahir una Marató envejable i molt atractiva, felicitats.
Aquesta vegada no diré ara toca descansar pq no és veritat, ans al contrari, demà a fotre li canya a les cames altre vegada pensant ja en Empúries a finals de mes.
A Empúries intentaré baixar de les quatre hores i per damunt de tot dedicar la marató a qui per mèrits més que merescuts se la va fer seva.
Pep a Empúries lluitaré fort tot pensant en tu.
Visca Catalunya lliure!!!.

TEST PRE-MARATÓ DE MUNTANYA A VALL-LLOBREGA

Diumenge de setmana santa va ser la data escollida per fer el darrer test pre-marató i la cursa en aquest cas va ser la Marxa de muntanya de Vall-llobrega de 15kms.
Essent sincer no serà sens dubte una de les curses que guardi en la meva memoria ja que maca, maca, lo que se'n diu maca no ho és.
M'anava molt bé acabar de posar el cos en forma, augmentar una miqueta més el fons i sobretot saber on estic fisicament de cara al gran repte de diumenge vinent: la marató Romànic Extrem d'hostalnou de Bianya.
Vaig poder anar a mig gas per tal de no cansar-me massa, vaig poder fer diferents canvis de ritmes, comprovar la resistència en pujades pronunciades, millorar la tècnica en baixades en corriols...
El temps final va ser d'una hora i mitja i la matinal va acabar amb un bon esmorzar i fent petar la xerrada una bona estona amb coneguts i nous coneguts.
Aquesta setmana faré com els esportistes d'èlit, intentaré fer la mínima despesa física possible, descansaré tant com pugui, duré a terme la meva particular dieta marató, en definitiva em portaré entre cotons per arribar a diumenge al 110per cent.
Salut i kms i visca Catalunya Independent!!.

MARXA D'HOSTALNOU DE BIANYA: retorn a la muntanya

La vaig descobrir per casualitat i us ben asseguro que va ser una gran sort poder-la fer.

La Marxa d'hostalnou de Bianya és una cursa popular de muntanya de 18kms i amb un desnivell+ d'uns 700mts.

A totes aquestes característiques cal afegir-hi que el preu era baratet i que la gent de la Garrotxa son sencillament la meva debilitat. Sempre m'hi he sentit més que ben tractat.

La marxa aquest any a més a més estava plantejada com un bon entrenament de cara a la Marató Romànic Extrem que es farà també a Hostalnou d'aqui una miqueta menys d'un mes.

Com que la mainada pasaven la nit a ca l'avia la Núria, la meva dona va poder acompanyar-me i així la matinal va ser encara més perfecte si cab.

Es va donar la sortida a les 7 del mati i tots aquells que anavem a correr varem prendre la iniciativa i varem posar-nos a davant de tot.

La resta, els quals anaven a fer una caminada, immediatament darrera nostre.

La cursa de diumenge segurament i per fer-ho molt fàcil cal dividir-la en dues parts perfectament diferenciades l'una de l'altre.

Una primera part d'important desnivell positiu progressiu i practicament constant la qual va costar-me bastant anar-la solucionant i que és coronada amb un esmorzar immens tot arribant al seu punt més alt.

* l'esmorzar em va deixar bocabadat ja que mai havia gaudit d'un esmorzar tant abundant en quantitat i bo en qualitat.

Una segona part que malgrat tenir alguna pujadeta  en algun punt del trajecte, pot considerar-se bastant més suau i una part en franca baixada.

En aquesta segona part vaig tenir la gran sort de coneixer una d'aquelles persones que no et deixen ni molt menys indiferent.

Vaig baixar acompanyat d'un fenomenu de la Canya que em va dir que es deia Met de la Canya.

Em va esperar en tot moment i em va marcar un ritme que en més d'un moment vaig tenir treballs a seguir.

El crack cregueu-me que anava dient que no estava en forma no obstant corria sense ni despentinar-se.

Si una cosa tenia, això és veritat, no callava ni sota aigua.

Varem arribar a Hostalnou tots dos en dues hores i mitja i a l'arribada mentre anavem entrant la Núria va poder tirar-nos unes quantes fotos. Lo dit, un fenomenu d'aquells que no es coneixen cada dia.

Una vegada acabat i superat el test ara el programa és buscar una marxa relativament suau de cara al 31 de març.

Amb la cursa de finals de març donaré per tancada la preparació per la Romànic Extrem del dia 7d'abril.

Salut i kms i dimecres si no plou, cau pedra, se m'emporta la tramuntana... o qui sap que... tornaré a sortir a entrenar novament.

Salut i kms.

Una mica fotut ja que la Marxa Cap a la Independència, objectiu ultratrail d'aquest 2013, finalment no es farà.

Cagum la puta!!!.

MARATÓ DE LES VIES VERDES: crònica d'un maratonià sota zero

Foto aqui teniu l'enllaç de la foto de l'arribada!!!!!

Ahir diumenge 24 de febrer començava per a mi la meva particular temporada de maratons i la primera cita era la Marató de les Vies Verdes.
La Vies Verdes neixia ahir per cobrir els 42kms entre Girona  i St Feliu de Guíxols tot resseguint l'antiga via verda del carrilet.
La sortida a Girona va ser fredissima amb temperatura de 5graus sota zero i per tant nefasta per les meves condicions d'amant de la calor.
Abans de donar inici a la prova vaig tenir la sort de poder-me trobar amb el gran Xevi i sobretot coneixer en Trifamily del qual només en tenia referencies blogueres i prou. Dos monstres com es va demostrar més endavant.

M'ha costat moltissim arribar a competir en aquesta marató per diversos motius com son un esguinç de turmell que em va tenir molts dies sense entrenar, un gripasso de pebrots que em va tenir inactiu unes dues setmanes i una desmotivació total sobretot durant el mes de Gener.
Una vegada tot solucionat i havent recuperat al cent per cent la motivació per engegar nous reptes m'esperava el 24 de febrer amb la il.lusió d'un nen amb sabates noves.
Diumenge vaig sortir a ritme suau per tal d'anar veient com responia el cos i esbrinar quin era realment el meu estat de forma.
La primera part del recorregut fins a Llagostera el vaig cobrir amb molts menys problemes dels previstos.
Vaig passar per Llagostera amb un crono d'una horeta i cinquanta minuts més que digne per les meves expectatives a priori.
Em trobava fort i les cames anaven a un ritme practicament constant i anaven avançant cap a la meta de St Feliu.
Una vegada superats els primenrs vin-i-un kms vaig decidir aminorar el ritme per tal d'intentar aconseguir que en cas d'arribar el temut mur aquest arribés el més tard possible i així patir poca estona.
Tot anava com una seda fins al km trenta cinc i per tant a tant sols set minsos kms per a la tant anhelada arribada a Sant Feliu de Guíxols.
A partir d'aquest km va començar per mi el punyetero i tant doloros mur.
Vaig passar pel trenta cinc amb un crono de tres horetes i quinze minuts, crono molt digne per mi en qualsevol marató.
A partir d'aqui i fins al final la cosa va ser un calvari muscular ja que les cames practicament no tiraven i la cama dreta tornava a molestar més del normal.
Van anar passant a mica en mica i finalment tirant més de cap que d'altra cosa vaig aconseguir arribar al port de Sant Feliu.
Una miqueta abans d'arribar vaig preparar la meva entrada a meta.
Calia penjar-se l'estelada a l'esquena per primera vegada en competició i així entrar a meta orgullós de ser Català i de pertanyer a un país petit, petit però alhora meravellós com és Catalunya.
Entrant per el passadís dels campions m'esperava la Núria amb en Joel i la Júlia als quals vaig agafar un en braços i l'altre de la maneta per poder entrar triomfant i pletòric a meta.
Penjar-me una nova medalla és per a tot maratonià, independentment del crono assolit, un moment màgic i únic que només nosaltres som capaços d'entendre i sobretot de gaudir.
Ahir no van caure llagrimes com em sol passar a Empúries tanmateix l'emoció del repte novament assolit hi va ser present en tot moment.
Ja són quinze i el repte és que a final d'any siguin vint per la qual cosa caldrà començar a entrenar ara si seriosament ja que com se sol dir molt encertadament no sempre serà diumenge.
A més de les vint el gran projecte d'aquesta temporada és fer cent kms en un temps màxim de vint-i quatre hores.
La ultra Marxa cap a la Independència, organitzada per la Assemblea Nacional Catalana, serà el vint i vint-i-un de Juliol sortint de Setcases i intentant acabar a Roda de Ter.
És un repte practicament impossible però que cal intentar i no sentir-se ni molt menys derrotat si finalment només soc capaç d'assolir-ne seixanta, setanta... o els que sigui.
He d'admetre que correr en la defensa d'uns ideals de llibertat em motiva moltissim i per això hi possare collons i el que faci falta.
Ara toca tornar als entrenaments demà per tal de començar a preparar la Mitja de Riudarenes i la cursa dels bombers de Girona, totes dues en aquest mes de març.
l'Abril promet emocions molt fortes ja que començo mes amb la Marató de muntanya Romànic Extrem i acabo a Empúries intentant com cada any donar el màxim i millor de mi mateix.
Gràcies a la familia per haver-me donat suport, moltes felicitats a la organització per la feina feta ja que no és fàcil fer-ho tant bé tenint en compte que era la primera vegada en marató.
I un agraiment més que sentit a la Raquel, l'Emma i en Dani de Sant Feliu de Guíxols per estar al meu costat.
Salut, kms i i visca Catalunya lliure!!!!!.

MARXA DE STA EUGÈNIA DE TER: cursa post gripassu

Feia 7 dies justos la grip va fer-me passar dissabte i diumenge tancat a casa, amb febre i un gripassu de molts collons.
Portava tota la setmana malament i evidentment sense poder sortir a entrenar ni un punyetero minut i si... el desenllaç final va ser el cap de setmana al llit.
Aquesta setmana passada malgrat anar recuperant sensacions el temps no hi va acompanyar i tampoc vaig poder entrenar.
La solució va ser dràstica i gens meditada, si a l'alt empordà la tramuntana ens toca continuament els collons agafo el cotxe i me'n vaig a fer una cursa fora de l'empordà.
La marxa de Sta Eugènia em va ser un comodí perfecte per poder entrenar i a més a més fer una marxeta de 10kms sencilla però maca. De les que m'agraden a mi i que tant vaig trobar a faltar l'any passat.
Vaig anar cap a Girona amb molt de temps i així poder aparcar tranquilament, fer un cafetó a Ca l'Angelina i preparar per començar a dos quarts d'once.
Va anar prou bé ja que vaig marcar un crono final de 45minuts i amb prou bones sensacions en tot moment.
El que tinc bastant clar és que entre l'esguinç de turmell, la puta tramuntana, els gripassus olímpics  i tota mena de contratemps aquest any 2013 vaig curt d'entrenaments i evidentment un ho nota moltissim.
Si dic que no estic preocupat faltaria a la veritat i més tenint en compte que el diumenge 24 de febrer començo temporada de maratons amb la Marató Vies Verdes.
Em fa una miqueta de por el meu estat físic i en canvi no em preocupa ara ja tant la meva motivació, el meu estat anímic el qual malgrat començar any molt malament, sota mínims, aquest febrer ha anat millorant de tal manera que crec que estic en aquest sentit gairebé al cent per cent.
Seria la meva Marató número quinze per la qual cosa em fa moltissima il.lusió poder-la acabar en un mínim de condicions físiques i realment aquesta vegada no em preocupa gens ni mica el crono final.
Aquesta setmana serà clau en els entrenaments ja que la setmana vinent intentaré descansar al màxim, hidratar-me bé, menjar força pasta, molta vitamina c, acabar-me de motivar...
 Salut i kms!!!!
Visca Catalunya lliure!!!!.

Marxa de Vilobí d'Onyar. Nova temporada i grans reptes impossibles

Aquest diumenge passat, després de més d'un mes sense competir, vaig començar nova temporada a Vilobí.
Que dir de Vilobí, la meva marxa preferida amb molta diferència ja que és sens dubte un indret enormement acollidor per els corredors populars.
Finalment vaig poder-hi anar amb la familia i fer els 16kms, amb un temps més que discret, i així començar d'una vegada a prendre contacte amb la competició que tant m'agrada.
He estat bastant temps parat i sense entrenar ja que deu dies després d'aconseguir acabar amb èxit la setena de l'any vaig fer-me un inoportú esguinç de turmell que em va obligar a anar tornant poquet a poquet.
A dia d'avui tinc molts reptes de cara al nou any, reptes apassionants sobretot per "impossibles", però d'això es tractarà de fer un repte gegant i guanyar la partida a allò aparentment molt complicat.
El punt de partida és fer sis maratons per tal d'acabar any amb vint maratons i sobretot, sobretot, intentar la gran bogeria, la puta barbaritat, almenys per les meves capacitats físiques actuals, de fer cent kms de la Marxa cap a la Independència i convertir-me per primera vegada en ultramaratonià.
Anirem poquet a poquet, dossificarem moltissim i entrenarem els més dur possible per tal de fer-ho realitat, sempre intentant compaginar amb la feina, la familia i unes quantes horetes de descans. Complicat crec.
Tinc el dubte de si podre fer  la Marató de les Vies Verdes el 24 de febrer per la qual cosa com a molt màxim d'aqui una setmaneta decidiré i en cas de que sigui que si augmentare els entrenaments per poder-hi arribar preparat tant fisicament com mentalment.
Salut i kms i Visca Catalunya Lliure!!!!.