dilluns, 25 de juliol del 2011

UN "BOLIDO" A 16KM/H A LA CURSA DE STA. CRISTINA D'ARO

Dissabte a dos quarts de vuit de la tarda tocava repetir la cursa de Sta. Cristina d'Aro i així intentar millorar el resultat de l'any passat. Amb rebaixar o bé igualar els trenta tres minuts marcats l'any anterior ja em donava per més que satisfet.
Vaig arribar a Sta. Cristina més d'una hora abans que comencés la prova per la qual cosa vaig poder agafar-me les coses amb molta calma i tranquilitat.
Arribar amb temps sufucient em va permetre veure la cursa infantil mentre anava fent un petit escalfament suau, molt en la meva línea.
La cursa de vuit quilòmetres va començar una miqueta més tard.
Els primers compassos de cursa com sempre varen servir per anar prenent possessió del terreny i completar l'escalfament de les cames.
Una vegada assolit l'objectiu vaig posar el kers, crec que es diu així en F1, i com un animalot vaig començar a recuperar tot el temps premeditadament perdut tot adelantant per la dreta, l'esquerra, bé per on podia, el tema era adelantar, anar deixant-los enrrere i sobretot, el més important que no et tornin a passar una vegada sobrepassats.
Complerta l'estoneta d'avançaments massius vaig optar per seguir apretant però ja pensant amb el cap i no amb el cor, la qual cosa evidentment implica mantenir un ritmne el més elevat possible però pensant que encara quedaven uns tres quilòmetres i pico que calia aguantar a bon nivell.
La darrera part de la cursa, i ja va essent estratègia personal bastant emprada, sempre pretenc que consisteixi en un atac més que de velocitat, de resistència. És aquell moment que tornes a deixar personal enrrere per resistència ja que molts han calculat malament i arriben treient el fetge per la boca.
Cal aprofitar que arriben justos i debilitats.
Quan quedava un quilòmetre ja sabia que el cronometre final podia ser espectacular per la qual cosa vaig donar tot i més portant la davantera d'un grupet d'uns deu o dotze, sempre intentant accelerar quan algun pretenia passar.
Els darrers metres, quan ja veiem la meta alla mateix, un del grupet i jo varem posar-nos en paral.lel i va arribar a passar-me uns segons... he dit el que he dit : uns segons.
Tocava el kers final per acabar trencant la barrera dels quatre minuts per quilòmetre i entrar encara que sigui per una mariconadeta simbòlica, en el grup de tots aquells privilegiats que son capaços de correr amb temps per sota dels quatre.
Queden encara molts anys per estar més propers als tres que no pas als quatre. Els tres per als que no som professionals és un temps practicament definitiu i et permet guanyar curses facilment.
He estat molt, molt de temps corrent a dotze, màxim tretze quilòmetres la hora, evidentment els setze d'ahir als vuit de Caldes de diumenge vinent no es tornaran a repetir. Ho tinc molt assumit.
Carpe Diem i de la de diumenge ja en parlarem.
Puta màquina com molt bé dius Danielsand.

diumenge, 17 de juliol del 2011

dilluns, 11 de juliol del 2011

Cursa de Quart: puja i puja a 12km/h

Dempeus a les sis del mati i a començar a agafar forçes abans d'anar cap a Quart. És important estar ben hidratat i menjar la veritat és que és menys important.
A dos quarts de vuit, fins i tot una miqueta abans, ja estava a destí i en poca estoneta ja estava inscrit a una nova cursa, sempre pensant en una minuciosa preparació de cara a estar al cent deu per cent de l'octubre fins a final d'any.
La matinal va començar puntual i no ens varem oblidar de fer un minut de silenci en record de Miquel Pairolí, mort recentment i vei de Quart.
Tret de sortida mitjançant coet a l'aire i començà una nova aventura plena d'incògnites ja que no m'havia assessorat de com era el recorregut marcat. No tenia ni la més remota idea de si era més planer o menys.
Els primers quilòmetres varen començar molt suaus i varen esdevenir molt bons per a poder fer un bon escalfament i anar posant el cap i les cames en funcionament. La temperatura prou bona.
Una vegada transcorreguda una estona no massa llarga de ruta practicament planera la cosa va canviar sobtadament per passar a camí molt costerut pel mig de corriols, travessant rierols, saltant tot esquivant obstacles i fent malbé les suspensions amb les moltes pedres que tenia el cami.
Aquesta part va esdevenir realment dura, no obstant vaig ser capaç de mantenir un ritme practicament constant i sobretot no tenir la temptació de molts de parar a caminar. En aquestes situacions només valen tres coses cames, cap i collons.
Va costar bastant anar pujant però una vegada aconseguit el tercer tram, la resta va ser com se sol dir bufar i fer ampolles. Baixada clavant frens i malmetent els genolls i intentant evitar caure en algun tram del camí.
I finalment després de dotzè quilòmetres arribada una altre vegada a la meta. Dos minuts després d'arribar va tocar el campanar: eren les nou del matí
Trenta cinc minuts després encara anaven arribant participants amb la llengua a fora i demanant l'hora.
Esmorzar digne d'esportista amb pa amb tomata, amb un bon embotit, beguda fresqueta, un bon porro de vi i a comentar la jugada amb gent que moltes vegades no coneixes absolutament de res.
 Compartir emocions i sensacions ja pensant en la següent. Estem malalts? potser si però suposo que la mateixa malaltia porta en si mateixa el seu remeí immediat.
Propera cursa el 23 de juliol a Sta Cristina d'Arò.

dimecres, 6 de juliol del 2011

Puja i Baixa Batet de la Serra: cursa de muntanya cent per cent

Vint i vuit curses atlètiques, dues mitjes maratons i quatre maratons fan trenta quatre; i us ben asseguro que no va ser ni molt menys una cursa més.
El dissabte a la tarda, seguint la norma de la temporada passada de fer alguna cursa que no fos en mati, vaig pujar amb la familia cap a Olot amb una motivació especial. Estava bastant cansat, no obstant quelcom em deia que les sensacions previes eren de cursa, de competitivitat màxima i així va ser malgrat la calor.
Fins ara només havia corrigut una cursa a Olot la temporada anterior i cal dir curt i ras que és un altre mòn. Correr a la Garrotxa. La seva gent transmeten tranquilitat, amabilitat i no van a preu fet com anem la resta.
La cursa era gratuïta i va començar a dos quarts de set de la tarda.
Els primers quilòmetres varen ser fotudament durs ja que va consistir en una pujada continuada i interminable amb pendents de fins el dotze per cent. Tot i la duresa no vaig pujar mai dels cinc minuts el quilòmetre la qual cosa em va permetre pujar fins al cim amb un temps relativament bo. Ara començava la segona part consistent en una baixada amb pendents encara una miqueta superiors en algun tram.
La baixada va ser per deixar anar el cos i sobretot anar a tall de llampec però amb molta cautela tot intentant esquivar un terreny  farcit de pedres molt irregular i perillòs. Mentre baixava vaig frenar-me més d'una vegada pensant en que si feia un mal pas i tornava a torçar el turmell s'acavaba alla mateix la temporada.
El descens va servir tot i això per recuperar posicions i arribar a la meta amb un temps prou bo de trenta set minuts, a set minutets del guanyador.
De premi que volieu que ens donessin. Si senyors un fuet.
Diumenge vinent dia deu a les vuit del mati ja poden començar a tremolar la gent de Quart.
Ja aniran cinc caps de setmana seguits fent cursa. És quan corro que hi veig clar.