dilluns, 24 d’octubre del 2011

El meu gran repte maratonià: ahir Marató del Mediterrani

El meu gran repte maratonià segueix viu i més intacte que mai i més encara després de completar exitosament la quarta marató d'aquest any 2011: Marató del Mediterrani a Castelldefels.
Vaig patir molt, moltissim ahir diumenge, només comparable a la èpica Marató de Barcelona del març passat.
A Empúries no vaig patir gens ni mica, va ser la cursa somiada, la perfecció i és va traduir en un temps espectacular que encara avui no me'l crec.
A Collserola va ser el meu debut en Marató de muntanya i va anar prou bé i vaig acabar en una condició física prou acceptable.
La nit de dissabte abans de marxar cap a Castelldefels vaig dormir unes quatre hores i una vegada a Castelldefels de matinada vaig acabar de dormir unes tres horetes més al cotxe.
A partir de les set del mati a la fira del corredor a recollir dorsal, xip i camiseta, (quatre km grossa), i després de descansar una estoneta en el hall de l'hotel cap al cotxe a acabar de fer els darrers preparatius.
Feia molta fred per la qual cosa vaig anar abrigat fins ben bé un quartet d'hora abans de l'inici de la cursa.
A les nou amb fred i amenaça de pluja va començar la quarta.
En els primers compassos de la cursa vaig intentar marcar ritme suau i així anar escalfant les cames, no obstant ahir va costar deu i ajuda aconseguir que les cames adoptessin la temperatura idonea per correr.
Tot avançant i sumant km la cosa va anar millorant una miqueta tot i que ahir la veritat és que els primers deu van passar molt lentament. Vaig fer 58minuts quan jo faig uns 50 en maratons.
Els següents deu ja van anar una miqueta millor i em varen deixar prou satisfet. Vaig passar per la mitja marató amb un temps d'1h i 57 minuts, lluny, molt lluny de la hora i 46minuts del març a Empúries.
Començava la segona part de la marató i l'objectiu de sempre va ser passar 10km més fins al 32 i una vegada al 32 si les forçes abandonaven optar per la èpica i molts collons.
La cosa va anar sobre el previst ja que vaig anar avançant a poc a poquet peró amb un ritme més que correcte i amb les forces més que intactes encara.
Al km 31 portava tres hores justes per la qual cosa se'm va passar per un momentet pel cap que podia baixar de les 4h tot i que sabia perfectament que això no seria ja que quedava la tortura.
Varem estar molta estona anant amb un company argentí que va fer Collserola i ens animarem mutuament ja que estavem en aquells moments literalment trencats, les cames no tiraven i els bessons estavem molt carregats.
Tinc que donar unes gràcies immenses a la gent dels avituallaments del passeig marítim ja que sense els seus ànims possiblement ahir la cosa s'hagués torçat bastant.
Els km que van del 35 fins al 42 em varem permetre seguir comprovant que som gent que estem fets d'una pasta especial, gent molt dura psicologicament i amb una capacitat de sofriment a prova de tot, com jo dic els tenim quadrats.
Com en totes les maratons fetes fins ara el companyerisme en els km de patiments ens fa grans, molt grans i com bé sabeu imbatibles.
Ahir vaig veure gent trencada fisicament i plorant per que pels seus collons ells no abandonen ni ho faran mai.
Estic molt orgullós de tot el que he aconseguit, de tot el que estic apunt d'aconseguir i preparat per aguantar el patiment fins al darrer segon.
La meva arribada meta ahir va ser enmig de la pluja amb un temps més que bo i amb els bessons a can pistraus però feliç, immensament feliç.
Abraçades amb companys que no coneixes de res però que els has estat animant en el seu patiment i han acabat com han pogut però que han acabat.
Toca recuperar-se per poder anar a la cinquena amb plenes garanties. No en dubteu, soc de ferro colat i no deixaré passar la oportunitat de fer quelcom gran, molt gran. almenys per mi.
Gràcies Castelldefels ens veiem l'any vinent.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

CURSA DE ST LLUC CIUTAT D'OLOT: DARRER TEST ABANS DE VEURE LA XONI DE CASTEFA

Ahir diumenge vaig pujar amb la familia cap a Olot a correr la Cursa de St Lluc.
Aquesta prova del calendari em feia especial gràcia basicament per dos motius: correr a Olot i la Garrotxa en general és sempre un privilegi, per la terra, la seva magnifica gent...
Era també molt important ja que era el darrer test escollit abans d'afrontar diumenge vinent la quarta marató de la temporada.
Ens varem trobar amb en Jordi i familia a Olot amb l'objectiu de correr la cursa i de passada aprofitar per visitar la fira de St Lluc que a Olot es celebra per aquestes dates.
He de reconèixer que a la capital de la Garrotxa ahir hi pujava amb una motivació especial, fins i tot amb nervis ja que malgrat pensar-ho i no dir-ho l'objectiu perseguit era rebaixar els 43minuts en curses de 10000metres i així apropar-me cada vegada més als 40minutets.
Abans de començar vaig comentar-li al company de Figueres que anava amb aquest objectiu de fer quarantes i molt poc.
La prova va començar a dos quarts d'onze del mati ja que abans varen participar els petitons i els pre-benjamins.
El resum que avui faré de la meva participació a Olot és sintètic, molt breu i entenedor: vaig agafar aire, em vaig carregar de mala ostia i vaig correr ràpid, molt ràpid, tant com vaig poder, al límit de les meves possibilitats.
Vaig estar adelantant com a mi m'agrada i em motiva, sempre des de les darreres posicions a la sortida fet que em va permetre anar escalfant les cames a poc a poc.
El resultat final és prou satisfactori ja que vaig aconseguir parar el crono en 42minuts i així rebaixar la marca de 43minuts assolida fins ahir.
La classificació final em situa en el lloc 72 de 268 participants a la matinal d'ahir.
La meva moral esta intacte, la motivació a tope, les forçes ben guardadetes per a grans ocacions i la meva forma física si no s'esdevé una pajara a dia d'avui és immillorable.
Vaig a Castelldefels a correr la Marató del Mediterrani i pretenc que sigui la quarta de la temporada i una menys de cara a la fita marcada.
No fallaré senyors!!!!!.
Pd: tinc sis hores de marge per la qual cosa si és necessari en faré ús abans d'abandonar una Marató.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

MARATÓ DE MUNTANYA PARC NATURAL DE COLLSEROLA: JA EN VAN 3!!!!!!!!!!

Mai se m'hagués acudit plantejar-me de fer una marató de muntanya ja que ho considerava una pura útopia només apte per a esportistes molt ben preparats i evidentment amb una mentalitat de ferro colat.
Una marató en ruta i damunt asfalt és, ja per concepte, una prova de fons molt dura i que no esta a l'abast de tothom. No és fàcil aconseguir el punt físic i mental just per a plantejar-se provar-ho.
Com molt bé sabeu els que em coneixeu una miqueta aquest any vaig darrere el gran repte de les cinc maratons i evidentment no pararé fins creuar la meta de la cinquena.
Quan vaig organitzar el calendari de maratons me'n mancava una per la qual no trovaba dates ni lloc. En tenia clares quatre no obastant la cinquena no sortia fins que fent una acte de pura i clara bogeria vaig autoimpasar-me una marató de muntanya. La data del dos d'octubre m'anava molt bé i vaig tirar pel dret.
Una vegada anunciat a tothom ja no podia tirar-me enrere tot i ser plenament conscient que era un repte molt complicat.
Aquest dissabte a les dos quarts de tres de la nit, després de fer un son d'unes tres horetes, vaig engegar el cotxe a la recerca de la tercera marató de la temporada.
Vaig anar tranquilament cap a Bcna i abans de les cinc de la matinada ja estava aparcat aprop del velodrom d'Horta per la qual cosa vaig decidir posar-me a dormir al cotxe fins a les set menys deu. A les set calia anar a recollir el xip i la targeta de pas que calia ser marcada a cada avituallament.
Una vegada fet el tràmit el següent pas va consistir en preparar-se per la cursa i començar a escalfar suaument, fer una visita a l'interior del velodrom...
A les vuit en punt va començar la meva nova aventura, el meu gran repte.
Vaig començar a ritme suau amb la idea de que les cames s'anessin escalfant a poc a poc i així poder-ne treure un major rendiment més endavant.
Els primers set km fins al primer avituallament varen ser primer en franca pujada i més endavant una mica més suaus i varen passar bastant bé.
Els segons set varen també passar prou bé cosa que no és pot dir dels que mancaven per arribar a la mitja marató. Van ser amb pujada molt forta i molt vertical i varen costar deu i ajuda.
Vaig acabar els primers 21km amb un temps molt bo per ser marató de muntanya: 2h i 36 minuts o el que és el mateix, una horeta més que a Empúries en planer.
Després de fer bons avituallaments amb barretes energètiques, taronja i aigua, vaig començar amb molta il.lusió la segona part de la marató.
El tram que anava des del 21 fins al 27 va ser bastant dur per bé que les forçes estaven planament intactes i el convenciment d'acabar feia molta estona que ja el tenia molt present.
Del 27 fins al 31 va ser duríssim i vaig perdre bastant temps no obstant sabia perfectament que si els aconseguia acabar la resta sortiria per collons.
Vaig arribar a l'avituallament del km 37 totalment fos i practicament demanant l'hora per la qual cosa vaig fer un bon avituallament i vaig recuperar forçes i adrenalina per acabar.
Els darrers km varen sortir de dins a base de collons, empempta, mentalitat i molt i molt de cap ja que no quedaven practicament cames.
Ho he tornat a fer i amb un temps per a mi espectacular.
Crec en mi, en la meva forma física, resistència mental i se que arribaré on jo em proposi arribar.
Cada vegada que acabo és per a mi una victòria, una dosi enorme d'autoestima.
Tremola Castelldefels!!!.